El mes de juliol de 1996 es van
publicar els laudes emesos pel Tribunal Laboral de Catalunya, en els processos
arbitrals substanciats des de la seva constitució fins a final de l’any 1995.
La necessitat de constatar els criteris i les
argumentacions que poden sorgir de l’actuació permanent del Tribunal Laboral de
Catalunya –i especialment els aspectes doctrinals i les resolucions que
contenen els diferents laudes emesos pels àrbitres que les parts designen amb
aquesta finalitat– requereix una tasca de constant difusió que permeti als
empresaris, treballadors i professionals del dret, conèixer àmpliament aquestes
matèries.
En aquest volum que presentem
s’inclouen les resolucions arbitrals que s’han dictat durant l’any 1996 i que
complementen el compendi de laudes corresponents als primers cinc anys
d’actuació del Tribunal Laboral de Catalunya, que es van editar en una
publicació anterior.
Seguint l’exemple de la Comissió
tècnica d’organització del treball ja existent, que ha ofert resultats tan
extraordinaris al llarg de quasi cinc anys d’actuació, el 1996 es va acordar
constituir una nova comissió tècnica paritària: la Comissió d’economia i
finances, que recentment ha iniciat la seva tasca pericial i a la qual s’augura
un paper preponderant en la determinació de l’actuació econòmica de les
empreses i del seu estatus de viabilitat futura en relació amb determinades
circumstàncies o procediments: clàusula d’inaplicació salarial dels convenis,
resolució dels contractes per causes econòmiques, modificació de condicions de
treball o mobilitat geogràfica per aquestes causes.
Aquest nou àmbit d’actuació del
Tribunal Laboral de Catalunya fa pensar
en un possible increment dels processos arbitrals. Els laudes que s’emetin per
aquestes circumstàncies hauran de preveure –si així ho decideixen els mateixos
àrbitres– els dictàmens pericials emesos pels tècnics designats amb aquesta
finalitat, cosa que contribuirà a obtenir tesis i criteris d’indubtable
importància que poden arribar a consolidar-se com a doctrina específica en
matèries de tanta rellevància en l’àmbit de les relacions de treball.
La nostra voluntat és de continuar amb la tasca de difondre els laudes emesos pel Tribunal Laboral de Catalunya mitjançant publicacions periòdiques que, com aquesta, pretenem que arribin a tots aquells que, directament o indirectament, tenen relació amb el món del treball.
Comitè paritari d’interpretació,
aplicació i seguiment
de l’Acord Interprofessional de
Catalunya
Laude arbitral dictat el 8 de
febrer de 1996 per M. Luz Bataller Cifuentes, membre del cos d’àrbitres del
Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a
l’empresa SEESA
Primer. Amb data 25 de gener de
1996 davant del Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de Barcelona, i en
acte de conciliació acorden: A.F.L. en representació de l’empresa referenciada
i A.V., E.D., J.M., J.O. M.I.M. i J.A., en representació dels treballadors,
sotmetre’s al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i següents del
Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, i a efectes del
qual nomenen, per unanimitat, com a àrbitra M. Luz Bataller Cifuentes, membre
del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya.
Segon. Se sol·licita arbitratge
de dret i equitat per dirimir el conflicte entre la representació de l’empresa
i els treballadors, en relació amb el calendari laboral per a l’any 1996.
Tercer. El 31 de gener de 1996
són convocades la representació de les parts davant l’àrbitra, a fi de conèixer
les seves al·legacions. Hi compareix per part de l’empresa: D.A.F., director de
personal. Per part dels treballadors hi compareixen: J.M.S., president del
comitè; J.O.G., secretari del comitè; J.A.G., delegat sindical de CCOO; E.P.P.,
delegat sindical d’UGT; E.D.R., delegat sindical d’USOC; J.V.R., membre del
comitè.
Quart. D’acord amb els escrits
presentats i amb el que han al·legat les parts en l’acte de compareixença,
l’objecte de litigi afecta les qüestions següents:
a) El nombre de dies naturals de
vacances a gaudir durant el mes d’agost de 1996. La representació dels
treballadors manté que han de ser 25, de l’1 al 25, mentre que la representació
de l’empresa manté que siguin 21, de l’1 al 21.
b) La proposta de l’empresa de
reduir 16 hores de treball efectiu durant el primer trimestre (de gener a març)
de 1996, reduint 5 minuts la jornada diària de 8 hores de treball efectiu. La
representació dels treballadors s’hi oposa perquè considera que implica reduir
el nombre de festius que en còmput anual creuen tenir dret a gaudir.
c) La reducció a la meitat de la
jornada els dies 29 de febrer i 30 d’agost. L’empresa manté la reducció per
necessitats d’inventari, mentre que la representació dels treballadors s’hi
oposa perquè la considera innecessària per a l’àrea industrial.
d) El manteniment o no d’1 dia
anual festiu per assumptes propis per cada treballador. L’empresa s’hi oposa,
mentre que la representació dels treballadors defensa la inclusió en el
calendari d’aquesta previsió d’1 dia que no ha de recuperar-se encara que
requereixi preavís a l’empresa.
Cinquè. En defensa de les seves
posicions indiquem, de manera resumida, les al·legacions de les parts:
a) L’empresa, amb potestat per
organitzar la producció manté, en defensa de la seva posició de fixar 21 dies
naturals de vacances a l’agost i la reducció de la jornada durant els primers
mesos de l’any per evitar la compensació de les 16 hores que s’amplien amb 2
dies festius al mes d’agost, que necessita per motius organitzatius, de
producció i de mercat, estructurar l’organització en 2 semestres
(abril-setembre i octubre-març) i que aquests semestres han de tenir hores de
treball equivalents. Aquest model, originari de les empreses japoneses, es
podria veure greument perjudicat o desequilibrat si s’acceptava la proposta
dels treballadors. A això afegeix que els treballadors van admetre la proposta
de 21 dies a l’agost els anys 1994 i 1995 i que també ho han pactat per als
anys 1997 i següents, cosa que corrobora la raonabilitat de la seva posició.
La representació dels treballadors
dissenteix que sigui perjudicial per a la producció i per a les necessitats de
l’àrea comercial l’ampliació a 25 dies de vacances a l’agost. Alhora, i buscant
un equilibri en les concessions mútues o contraprestacions mostren que ja han
accedit a les pretensions de l’empresa en anys anteriors i que també ho han
consensuat per al 1997 i següents.
b) La proposta de reduir la
jornada a la meitat els dies 29 de febrer i 30 d’agost de 1996 és mantinguda
per l’empresa per tal d’efectuar l’inventari de manera eficaç en aquestes
jornades. Els treballadors al·leguen que s’han realitzat, i es poden realitzar
inventaris de manera satisfactòria sense necessitat de parar l’àrea de
producció.
c) El dia sol·licitat per a
assumptes propis no es planteja autònomament, és conseqüència d’una adaptació
del calendari.
Sisè. Tant de la documentació
aportada com del que s’ha al·legat en l’acte de compareixença, es dedueix que
ambdues representacions coincideixen a assenyalar que:
a) Fins al 1992 els treballadors
gaudien de 4 setmanes de vacances al mes d’agost.
b) Des de 1992 es va acordar
gaudir de 3 setmanes al mes d’agost, desplaçant la quarta al mes d’abril.
c) En 1994 i 1995 es van fer 21
dies naturals de vacances al mes d’agost, 4 dies per Setmana Santa de dilluns a
dijous i la resta es van distribuir tot atenent les peculiaritats i
característiques de l’estructura del calendari oficial de l’any corrent.
d) El 9 de gener de 1996
s’acorda amb ambdues parts que “para los años 1997 y siguientes se disfrutarán
21 días naturales de vacaciones en el mes de agosto, 4 días en Semana Santa de
lunes a jueves, y el resto, hasta completar 30 días naturales, distribuidos, de
común acuerdo, a tenor de las circunstancias y peculiaridades del año en
curso”.
e) Hi ha acord en el calendari
per a 1996 a l’àrea d’oficines, acord que no s’aplicarà per decisió empresarial
fins que no es tanqui el calendari a l’àrea industrial.
Fonaments del laude
Primer. Se sotmeten a arbitratge
les diferències entre la representació de l’empresa i la dels treballadors
sobre determinades qüestions que afecten el calendari laboral de 1996 per al
personal de l’àrea de producció.
Les al·legacions de les parts
evidencien que no es discuteix la legalitat de les propostes i s’admet, doncs,
que aquestes s’ajusten a les normes reguladores del temps de treball. Això dóna
coherència a la sol·licitud que aquest arbitratge, com s’indica expressament en
l’escrit d’iniciació, recorri a l’equitat per justificar un laude que fixi el
calendari laboral per a l’any 1996.
Bona prova que no hi ha
problemes de legalitat és que alguna de les qüestions que es debaten pretenen
aplicar-se exclusivament durant l’any 1996; havent acceptat anteriorment, la
representació dels treballadors, el que ara defensa l’empresa i, el que és més
significatiu, ho pacten per a l’any 1997 i anys següents.
Segon. L’absència d’al·legació
d’il·legalitat ha de conduir la nostra argumentació a buscar un equilibri
equitatiu entre els interessos de l’empresa i els expressats pels treballadors.
Un equilibri que ha de ser conseqüència del respecte a les facultats, drets i
deures que corresponen a cadascun d’ells en la fixació del calendari laboral.
Amb la voluntat de fugir de
decisions purament principialistes, l’anàlisi comparada de les propostes de
calendari que ara es manté, en vista del calendari aplicat el 1994 i 1995, ens
ofereix arguments objectius per justificar la nostra decisió:
|
Any |
Hores treballades. Distribució |
Total Dies
Treballats |
Festius (1) (2) (3)
(4) |
Total Dies Festius |
|||
|
1994 365 dies |
1.780 h 8 h/dia |
224 (3 dels quals són de 1/2 jornada) |
30 |
13 |
98 |
|
141 |
|
1995 365 dies |
1.780 h 8 h/dia + 8 h a repartir en fraccions de 5 min |
223 (3 dels quals són de 1/2 jornada) |
30 |
13 |
99 |
|
142 |
|
1996 Proposta empresa 366 dies |
1.780 h (A) 8 h/dia -16 h a deduir en
fraccions de 5 min (gener, febrer, març) |
226 (3 dels quals són de 1/2 jornada) |
30 |
13 |
96 |
1 |
140 |
|
1996 Proposta comitè |
1.780 h (B) 8 h/dia |
223 (1 dels quals és de 1/2 jornada) |
30 |
13 |
94 |
5 +1* |
143 |
|
1996 Proposta arbitral |
1.780 h (C) 8 h/dia |
224 (3 dels quals són de1/2 jornada) |
30 |
13 |
94 |
5 |
142 |
(1) Dies de vacances
(2) Festes locals i nacionals
(3) Dissabtes i diumenges
(4) Per acumulació d’hores
* Dia de lliure disposició
La comparació permet constatar
el següent:
a) Tots els calendaris comparats
coincideixen en el fet que les hores efectives de treball anual són 1.780,
d’acord amb l’establert en el conveni col·lectiu sectorial.
b) El total de dies treballats
per any mostra les diferències següents: 1994, 224 dies (3 a mitja jornada);
1995, 223 dies (3 a mitja jornada); 1996, proposta de l’empresa, 226 dies (3 a
mitja jornada), i 1996, proposta dels treballadors, 223 dies (1 a mitja
jornada).
c) També apareixen les
diferències si atenem els dies festius per any: 1994, 141 dies festius; 1995,
142 dies festius; 1996, proposta de l’empresa, 140 dies festius, i 1996,
proposta dels treballadors, 143 dies festius (cal tenir en compte que el 1996
és any bixest).
d) En relació amb les hores de
la jornada diària, les diferències són les següents: 1994, 8 hores efectives de
treball diari; 1995, 8 hores i 5 minuts durant 96 dies (de l’1 de març al 26 de
juliol) per compensar les 8 hores de treballar 1 dia menys durant l’any, resta
de jornades de l’any, 8 hores; 1996, proposta de l’empresa, 7 hores i 55 minuts
durant els 3 primers mesos de l’any, per compensar els 3 dies més que es
treballen el 1996 respecte de 1995, resta de jornades 8 hores, i 1996, proposta
dels treballadors, 8 hores diàries efectives de treball.
Des d’aquestes pautes
objectives, i aplicant criteris de proporcionalitat que equilibrin les
posicions, sembla just i equitatiu segons el nostre criteri, fer les propostes
següents:
a) Deduir dels antecedents
consensuats el nombre de dies de treball l’any i el nombre de festius, i tenint
en compte que l’any 1996 té 366 dies, és justificat mantenir que siguin 224 els
dies de treball, que són els de 1994, i 142 els festius, que és el nombre de
dies de l’any 1995, expressant-se així un equilibri que acull les xifres
superiors dels antecedents utilitzats.
b) Si des de 1994, l’últim dia
de febrer i el 31 d’agost es treballava mitja jornada per facilitar l’execució
de l’inventari, no hi ha motius de pes suficients per modificar una decisió que
entra dins del contingut de la potestat d’organització de l’empresa.
c) Amb l’ordenació proposada,
l’acompliment de les hores efectives de treball durant l’any 1996 es fa amb una
jornada diària de 8 hores.
d) Finalment, i pel que fa als
dies de vacances a concentrar al mes d’agost de 1996, la nostra proposta amb
eficàcia limitada per a l’any 1996 és que, tot i que tant el 1994 com el 1995,
malgrat que van ser 21 els dies específics de vacances, els treballadors van
gaudir de 23 dies seguits durant el mes d’agost, que es mantinguin els mateixos
dies i s’hi afegeixin, ja que l’any és bixest i se suprimeix el dia festiu per
a assumptes propis, 1 dia més, fent un total de 24 dies, que iniciaran el dia 2
d’agost i finalitzaran el dia 25, ambdós inclusivament.
Vist el que s’ha exposat
anteriorment, es dicta el següent
A) La jornada anual durant 1996
serà de 1.780 hores, distribuïda en 221 dies de 8 hores diàries de treball
efectiu i 3 de mitja jornada (29 de febrer, 31 d’agost i 22 de desembre).
B) Les vacances d’estiu es faran
del 2 al 25 d’agost de 1996.
Aquests dies es complementen amb
els dies 1 al 4 d’abril, el 27 de desembre i el dia 1 de març, incorporat per
equilibrar el temps de treball i els costos dels 2 semestres que indica
l’empresa.
C) També seran festius els dies
23, 24, 30 i 31 de desembre, dies de descans per compensar l’acumulació
d’hores.
D) No s’estableix cap dia per a
“assumptes propis” del treballador.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment de qualsevol dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 20 de
febrer de 1996 per José Manuel Moya Castilla, Eduardo de Paz Fuertes, Enriqueta
Delgado Bastia i Francisco Javier Moreno Burgos, membres de la Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa CP
Primer. El dia 15 de febrer de
1996, el comitè d’empresa de CP va presentar l’escrit introductori al tràmit de
conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya, registrat
amb el número PCB 58/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Incompliment del pacte signat
davant d’aquest Tribunal el dia 2 d’octubre de 1995, sobre temes socials».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 19 de febrer de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord en
els termes que es transcriuen a continuació:
«Cinquè. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya, que ha entès del procediment de conciliació i
mediació.
Sisè. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Resoldre en equitat el
tractament que cal donar en relació amb els drets socials següents:
– Club S.
– Assistent Social.
– Productes S.
Prenent en consideració la
possible quantificació econòmica, àmbit i condicions d’aplicació».
Setè. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge d’equitat.
Vuitè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació, que reflecteix l’acord entre les parts, es
formalitza el conveni arbitral.
Novè. Amb aquest acte de
conciliació i mediació es fa el tràmit d’audiència previst en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
Desè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al
qual se sotmeten voluntàriament i expressament té efectes vinculants d’acord
amb la legislació vigent i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.»
Un cop realitzat el tràmit
d’audiència entre els qui insten aquest arbitratge, en presència dels membres
del Tribunal Laboral de Catalunya, fan constar les seves respectives posicions
en relació amb els temes objecte d’arbitratge i que resumidament s’exposen a
continuació:
Posició de la representació dels
treballadors
Primer. Manteniment de les
condicions de gestió del Club S. per part de la representació empresarial de la
mateixa manera com s’ha fet fins avui.
Segon. L’empresa ha de mantenir
el servei d’Assistent Social, un cop a la setmana, i en definitiva, en les
mateixes condicions en què s’ha prestat fins a la data de subrogació.
Tercer. Els treballadors tenen
dret a obtenir Productes S. amb una bonificació del 40% sobre el preu de venda
al públic, o dit d’una altra manera, a preu de cost i amb els mateixos serveis
d’aprovisionament.
Posició de la representació
empresarial
Primer. El Club s’organitzarà en
els termes i les condicions similars a S.
Segon. Respecte als serveis de
l’Assistència Social, fins que no es contracti una persona una tarda a la
setmana, les persones que necessitin aquests serveis poden acudir fora d’hores
de treball a qualsevol Assistència Social i posteriorment li abonarem la minuta.
Tercer. Els Productes S. es
podran adquirir a partir del 15 de març de 1996, per tot el personal actiu en
aquesta data, en 3 farmàcies a determinar, al més pròximes a les 3 parades
d’autobusos (P.E., H. i P.L.).
Un cop escoltades les parts i
realitzat un intent d’aproximació de les posicions pel Tribunal Laboral de
Catalunya, es fixen en els termes següents:
Posició final de la
representació dels treballadors
Primer. La gestió del Club S. la
realitzarà de direcció de l’empresa, com fins avui.
Segon. Respecte a l’Assistent
Social i als Productes S., es valoraran en 25.000 pessetes, que s’hauran
d’abonar segons les condicions següents:
– En una paga anual.
– No compensable ni absorbible.
– Per a tots els treballadors de
l’empresa.
– Revaloritzable en els seus
increments corresponents.
Posició final de la
representació empresarial
Primer. Per als conceptes de
Club S., Assistent Social i Productes S., ofereix una compensació econòmica de
21.000 pessetes que s’hauran d’abonar segons les condicions següents:
– Una paga prorratejada
mensualment.
– Per als treballadors que hi
hagi en la plantilla.
Un cop sentides les posicions de
les parts, i en equitat, el Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de
Barcelona, dicta el següent
S’estableix una compensació
econòmica valorada en 25.000 pessetes brutes anuals, no compensables ni
absorbibles, que es pagarà el 30 d’abril de cada any i que s’incrementarà de la
mateixa manera que el conveni o pacte que s’aplica a l’empresa.
La compensació econòmica de 25.000
pessetes brutes anuals només s’aplicarà al personal que hi hagi a l’empresa en
la data d’aquest laude i per tots els conceptes d’Assistent Social, Club S. i
Productes S., els quals se suprimiran a partir de la data d’aquest laude.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 6 de
març de 1996 per Francisco Payá Agustí, membre del cos d’àrbitres del Tribunal
Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa
GVSA
Primer. Amb data 1 de març de
1996, davant del Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de Barcelona, i en
acte de conciliació, V.R.G., en representació de l’empresa referenciada, i
P.M.G., president del comitè d’empresa, en representació dels treballadors,
acorden sotmetre’s al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i següents
del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, i a efectes
del qual nomenen, per unanimitat, com a àrbitre Francisco Paya Agustí, membre
del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya.
Segon. Se sol·licita arbitratge
d’equitat per dirimir el conflicte entre la representació de l’empresa i la
dels treballadors, en relació amb el calendari de vacances per a l’any 1996.
Tercer. El mateix dia 1 de març
de 1996, són convocades la representació de les respectives parts davant de
l’àrbitre a fi de conèixer les seves al·legacions. Hi compareixen per part de
l’empresa: V.R.G., director de personal; X.C.V., J.G.P., assessor. Per part
dels treballadors hi compareixen: P.M.G., president del comitè d’empresa;
A.M.R., M.F.G., A.L.B., J.L.B., J.G.Á., C.C.M., R.V.R., J.A.M., R.M.G., J.M.C.,
I.M.A. i J.N.N., membres del comitè d’empresa; R.M.G., S.F.L. i J.F.D.,
delegats sindicals; P.V. i J.V., assessors dels treballadors.
Quart. D’acord amb els escrits
presentats i el que han al·legat les parts en l’acte de compareixença,
l’objecte de la controvèrsia afecta la qüestió següent:
«Calendari de vacances per a
l’any 1996, ja que habitualment es feien al mes d’agost, però enguany, i per
raons econòmiques, l’empresa sol·licita que es facin en 3 períodes de temps».
Cinquè. En defensa de les seves
posicions, indiquem, de forma resumida, les al·legacions de les parts:
A) La representació dels
treballadors exposa que a l’ empresa, i de manera habitual, les vacances es
feien al mes d’agost, 28 dies seguits, de manera que durant 3 setmanes seguides
es paralitzava totalment la producció i durant les setmanes precedent i
subsegüent a aquestes 3 setmanes d’agost, es produïa a un ritme més sostingut,
ja que la plantilla de treballadors també feia vacances.
Malgrat el que s’ha exposat i
atenent, en certa mesura, les pretensions de l’empresa, aporten un projecte de
calendari de vacances, les quals es distribueixen de la forma següent: del 29
de juliol al 25 d’agost, en un període continuat, i fer els dies restants els
dies 30 i 31 de desembre.
B) La representació de l’empresa
indica que la proposta que fa per enguany, té caràcter excepcional i aquesta
excepcionalitat està motivada, per una banda, per raons econòmiques, i per
altra banda, per raons d’excessiva acumulació d’estocs, que impedeix continuar
produint més.
Les raons econòmiques les
fonamenten en el fet que: “el temps de posada a punt de les màquines, sobretot
les extrusores, és molt més llarg, perquè en treballar a 1 torn o 2, cada cop
que s’engeguen, parteixen de la temperatura ambient per arribar als 90° i no és
el mateix que fer-ho en 1 canvi de torn que, encara que la màquina para, no
s’apaga, i en engegar-la ha de pujar de 75° fins a 90°, amb la qual cosa
s’incrementen exageradament els temps improductius (set ups i allowances)”.
Pel mateix motiu també s’incrementa
l’scrap:
|
|
Producció (Ptes.) |
Valor Materials
|
Valor retall i defectuós |
|
|
Abril |
216.244 |
|
|
|
|
Maig |
186.653 |
229.745 |
1.196 |
0,5% |
|
Juny |
195.712 |
|
|
|
|
Juliol |
231.036 |
100.274 |
5.694 |
5,7% |
|
Agost |
25.355 |
|
|
|
I quant a la valoració de
l’estoc, exposa que:
A 31 de desembre de 1995, hi
havia un estoc de 144,1.
A 31 de gener de 1996, l’estoc
va ascendir a 172,6.
Valorada novament en data 22 de
febrer de 1996, es col·loca en 202,3. Diferència = +58,2, tenint en compte el
que es manté a la fàbrica, no comptabilitzat al magatzem, suposa +73,5 milions
de diferència, que equival a +6 dies d’estoc.
I finalitza exposant que aquesta
situació es fa insostenible perquè ja comencen a aparèixer caixes amb peces per
qualsevol lloc de l’empresa.
Partint de les raons exposades,
sol·licita que el calendari de vacances per a l’any 1996, exclusivament, sigui
el següent:
De l’1 al 7 d’abril 6 dies
Del 12 d’agost a l’1 de setembre 21 dies
30 i 31 de desembre 2 dies
Pendent de determinar 1 dia
Tot això, sense perjudici que la
jornada laboral convinguda és de 1.816 hores de treball efectiu l’any.
En el transcurs de la reunió
mantinguda amb la representació de l’empresa i la dels treballadors, ambdues
parts han mantingut els seus punts de vista i les argumentacions sobre la
qüestió plantejada referent al calendari de vacances per a l’any 1996, sense
poder arribar a un acord de voluntats desitjable, i constituint una constant,
en l’argumentació de l’empresa, la mancança d’espai per poder emmagatzemar els
productes fabricats, com també l’enorme cost econòmic que comporta el temps de
la posada a punt de les màquines, que és molt més llarg, sobretot en les
extrusores, ja que no és el mateix treballar a 1 torn o 2, que a 3 torns. I per
part dels treballadors, la necessitat de continuar mantenint el període de
vacances que s’ha gaudit a l’empresa de manera habitual, i que en definitiva
suposa 4 setmanes continuades, ja que amb això es dóna satisfacció personal a
tants i tants treballadors que en tenir arrels familiars en punts llunyans,
necessiten un període prolongat de vacances, que empari el temps lògic de
desplaçament i el necessari d’esbarjo.
En aquesta situació i acceptant
els criteris que mantenen ambdues representacions, que no per antagòniques
deixen de ser certes des dels seus punts de vista, es fa indispensable trobar
una solució raonable, amb una finalitat superior a la de l’interès particular
de cada part, que permeti, amb caràcter excepcional i només per a l’any 1996,
evitar uns excessius estocs de peces i disminuir els efectes econòmics que es
produeixen quan s’altera el règim normal de producció.
Un cop vist el que s’ha exposat
anteriorment, i tenint en compte que si bé és cert que l’article 46 del conveni
col·lectiu per a l’àmbit de l’empresa disposa que els 30 dies naturals de
vacances anuals podran fraccionar-se en 2 períodes, un de 20 dies naturals
ininterromputs i un altre de 10 dies naturals ininterromputs, no és menys cert
que en casos excepcionals, com és el que ens ocupa, es poden preveure altres
possibilitats pel bé comú de tots, i es procedeix a dictar el següent
Primer. Aquest laude, que només
ho és per a l’any 1996, és d’aplicació a la totalitat dels treballadors de
l’empresa, atès que les parts no han presentat exclusions.
Segon. Conseqüentment amb el que
s’ha exposat, sembla convenient efectuar una fixació dels dies en què es
detindrà l’activitat de l’empresa i que, a part dels habituals corresponents a
altres moments, seran els següents:
Abril 1996: dies 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7 i
8.
Agost 1996: dies 1 al 15, ambdós
inclusivament.
Desembre 1996: dies 23 al 31, ambdós inclusivament.
Dins dels dies esmentats hi ha
compresos els 30 dies naturals de vacances anuals que hauran de ser complerts
com a tal.
També hi ha inclosos 3 dies que
corresponen a un excés horari, per estar a la jornada anual pactada.
A fi d’ajustar els dies de no
activitat laboral (que com s’ha vist, s’han distribuït en 3 períodes) amb la
jornada laboral pactada, el dissabte dia 30 de novembre serà dia de treball,
del qual es farà la recuperació corresponent.
Aquesta resolució arbitral té
caràcter vinculant i obliga les parts a sotmetre’s al seu contingut, i
únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents pels motius
previstos en l’article 11.10 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Ambdues parts, després de la
notificació d’aquesta resolució arbitral i en el termini de 7 dies, podran
sol·licitar de l’àrbitre l’aclariment d’algun dels seus punts (article 11.11
del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya).
Laude arbitral dictat el 26 de
març de 1996 per Eduardo de Paz Fuertes, José Manuel Moya Castilla, José Julbe
Clemente i Francisco Javier Moreno Burgos, membres de la Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa CSA
Primer. El dia 5 de febrer de
1996, F.T.M., president del comitè d’empresa de CSA, va presentar l’escrit
introductori al tràmit de conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal
Laboral de Catalunya, registrat amb el número PCB 44/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Desacord en la valoració de 22
llocs de treball, segons llista».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 12 de febrer de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord,
en els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, el mateix tribunal que entén del
procediment de conciliació i mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar si als 22 llocs de
treball que s’esmenten en el document annex, els han estat aplicats,
correctament, per la Comissió mixta de classificació i valoració de l’empresa,
els factors de valoració del manual de valoració que s’ha utilitzat per a la
valoració general de tots els llocs de treball.
D’acord amb tot això, determinar
si el grup professional assignat per la Comissió mixta de classificació i
valoració de l’empresa per a cadascun dels llocs de treball esmentats, és el
correcte o en cal l’assignació d’un altre de diferent».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. Amb aquesta acta es fa el
tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació, que reflecteix l’acord entre les parts, es
formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Ambdues representacions fan
constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al qual
se sotmeten voluntàriament i expressament té efectes vinculants, d’acord amb la
legislació vigent, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la Delegació, i no formarà part, per tant, de
l’expedient corresponent.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor del previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En virtut del previst en el
paràgraf 2n del punt 7è de l’article 11 del Reglament de funcionament del
Tribunal Laboral de Catalunya, aquest va sol·licitar a la seva Comissió tècnica
un informe pericial sobre la controvèrsia plantejada.
III. La Comissió de tècnics, en
data 27 de febrer de 1996, va sol·licitar una pròrroga del termini, que
assenyala l’acta de la Comissió paritària de l’Acord Interprofessional de
Catalunya, per al lliurament de l’estudi sol·licitat, de 15 dies hàbils,
motivada per la complexitat de les funcions sol·licitades.
IV. La Comissió de tècnics,
després de visitar els llocs de treball reclamats i de parlar amb el personal
afectat, i un cop finalitzades les funcions assenyalades en el full de tasques,
ha valorat els 8 primers factors de valoració de cada lloc afectat, d’acord amb
el manual de valoració de tasques de l’empresa. Només es valoren 8 dels 12
factors, ja que els 8 primers són els que intervenen a l’hora de determinar el
grup professional.
V. En aquest expedient es
compleixen tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 10 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
Un cop analitzats en els 22
llocs de treball reclamats els factors de valoració del manual de valoració
utilitzat per a la valoració general de tots els llocs de treball, s’han
obtingut els resultats següents:
|
Llocs de treball |
Factors
de valoració valorats correctament |
Factors de valoració valorats incorrectament |
|
1. Analista de torn I.Q |
núm. 1-2-4-5-7-8 |
núm. 3-núm. 6 |
|
2. Colorista a 3 torns |
Tots |
Cap |
|
3. Tècnic auxiliar de l’àrea
de fibra |
Tots |
Cap |
|
4. Tècnic auxiliar de l’àrea
química |
núm. 1-2-3-5-6-7 |
núm. 4-núm. 8 |
|
5. Analista B avaluació de
producte (I+D) |
Tots |
Cap |
|
6. Químic d’aigües |
núm. 1-2-3-5-6-7-8 |
núm. 4 |
|
7. Químic de matèries primeres |
núm. 1-2-3-5-6-7-8 |
núm. 4 |
|
8. Analista de mètodes
especials |
núm. 1-2-3-4-5-7-8 |
núm. 6 |
|
9. Analista de descripció de
mètodes i control |
núm. 1-2-3-4-5-7-8 |
núm. 6 |
|
10. Administració grading |
núm. 1-2-3-4-5-6-7 |
núm. 8 |
|
11. Operari de la secció de
postmanipulació |
núm. 1-2-3-5-6-7 |
núm. 4-núm. 8 |
|
12. Encarregat del magatzem
tècnic |
Tots |
Cap |
|
13. Secretària del departament
de qualitat |
núm. 1-2-4-5-7-8 |
núm. 7 |
|
14. Operària de control de
producte |
núm. 1-2-4-5-7-8 |
núm. 7 |
|
15. Operària auxiliar de
laboratori tèxtil |
núm. 1-2-4-5-7-8 |
núm. 7 |
|
16. Químic de producte |
Tots |
Cap |
|
17. Tècnic programador |
|
|
|
de manteniment |
núm. 1-2-4-7-8 |
núm. 3-núm. 5 |
|
18. Tècnic d’estudis de
manteniment |
núm. 1-2-4-5-7-8 |
núm. 7 |
|
19. Operari de preparació de
color, filtres i avivatges |
Tots |
Cap |
|
20. Operari de torn del
laboratori tèxtil |
Tots |
Cap |
|
21. Mecànic calderer de torn |
Tots |
Cap |
|
22. Electroinstrumentalista de
torn |
Tots |
Cap |
D’acord amb tot això es
determina el següent:
|
Lloc de treball |
Grup professional assignat |
|
1. Analista de torn I.Q |
4 (de 215 a 239 punts) |
|
2. Colorista a 3 torns |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
3. Tècnic auxiliar de l’àrea
de fibra |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
4. Tècnic auxiliar de l’àrea
química |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
5. Analista B avaluació de
producte (I+D) |
Correcte 4 (de 215 a 239
punts) |
|
6. Químic d’aigües |
3 (de 240 a 264 punts) |
|
7. Químic de matèries primeres |
3 (de 240 a 264 punts) |
|
8. Analista de mètodes
especials |
Correcte 4 (de 215 a 239
punts) |
|
9. Analista de descripció de
mètodes i control |
4 (de 215 a 239 punts) |
|
10. Administració grading |
Correcte 5 (de 190 a 214
punts) |
|
11. Operari de la secció de
postmanipulació |
Correcte 6 (de 165 a 189
punts) |
|
12. Encarregat del magatzem
tècnic |
Correcte 2 (de 265 a 289
punts) |
|
13. Secretària del departament
de qualitat |
Correcte 4 (de 215 a 239
punts) |
|
14. Operària de control de
producte |
Correcte 6 (de 165 a 189
punts) |
|
15. Operària auxiliar de
laboratori tèxtil |
Correcte 6 (de 165 a 189
punts) |
|
16. Químic de producte |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
17. Tècnic programador de
manteniment |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
18. Tècnic d’estudis de
manteniment |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
19. Operari de preparació de
color, filtres i avivatges |
Correcte 6 (de 165 a 189
punts) |
|
20. Operari de torn del
laboratori tèxtil |
Correcte 6 (de 165 a 189
punts) |
|
21. Mecànic calderer de torn |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
|
22. Electroinstrumentalista de
torn |
Correcte 3 (de 240 a 264
punts) |
Aquest laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 13 de
maig de 1996 per Francisco Javier Moreno Burgos, Fernando Albisu Codina,
Enriqueta Delgado Bastia i Eduardo de Paz Fuertes, membres de la Delegació de
Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte
plantejat a l’empresa VCSA
Primer. El dia 2 d’abril de
1996, A.V.L., en representació dels treballadors de l’empresa VCSA va presentar
l’escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació davant d’aquest
Tribunal Laboral de Catalunya, registrat amb el número PCB 102/96.
Segon. El tema sotmès a conciliació
i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«1. Desacord en el temps del
procés de muntatge d’evaporadors per a aire condicionat amb nova màquina de
soldar.
2. Desacord en el temps d’acabat
d’evaporadors per a aire condicionat fosfocromatats, procés per a 3 persones
(treballadors)».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 10 d’abril de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord, en
els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya que entén del procediment de conciliació i
mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar la producció normal
en les operacions següents:
1. Muntatge d’evaporadors per a
aire condicionat amb nova màquina de soldar.
2. Acabat d’evaporadors per a
aire condicionat fosfocromatats, procés per a 1, 2 i 3 persones».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. Amb aquesta acta es fa el
tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació, que reflecteix l’acord entre les parts, es
formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al
qual se sotmeten voluntàriament i expressament té efectes vinculants, d’acord
amb la legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la Delegació, i no formarà part, per tant, de
l’expedient corresponent.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En virtut del previst en el
paràgraf 2n del punt 7è de l’article 11 del Reglament de funcionament del
Tribunal Laboral de Catalunya, aquest va sol·licitar a la seva Comissió tècnica
un informe pericial sobre la controvèrsia plantejada.
III. La Comissió de tècnics es
va presentar a l’empresa el dia 15 d’abril de 1996 a fi de mantenir una
entrevista amb la direcció de l’empresa i prendre dades per realitzar aquest
informe.
IV. La Comissió de tècnics, en
data 18 d’abril de 1996, va sol·licitar una pròrroga del termini, que assenyala
l’acta de la Comissió paritària de l’Acord Interprofessional de Catalunya, per
al lliurament de l’estudi sol·licitat, de 15 dies hàbils, motivada per una
avaria de la màquina de control de qualitat, per la qual cosa l’empresa
necessitava 1 setmana per poder-la arreglar i comprovar-ne el bon funcionament.
V. En l’operació “acabat
d’evaporadors per a aire condicionat fosfocromatats, procés per a 1, 2 i 3
persones” només es va analitzar el procés per a 3 persones simultànies, ja que
per a 1 i 2 persones, la direcció i el comitè d’empresa hi estaven d’acord.
VI. En els estudis realitzats no
s’han tingut en compte les operacions següents, perquè no eren incloses en el
mètode establert per l’empresa en el lloc de treball, tot i ser operacions que,
fruit de l’hàbit adquirit pels treballadors, es realitzen:
1. Mullar d’oli la bossa de
juntures tòriques F 1/250, valor per peça 0,7200 Dmh.
2. Col·locar la targeta Kanban
en embalatge F 1/44, valor per peça 0,3700 Dmh.
VII. En aquest expedient s’han
complert tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 10 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
La producció normal de les
operacions “muntatge d’evaporadors per a aire condicionat amb nova màquina de
soldar i acabat d’evaporadors per a aire condicionat fosfocromatats, procés per
a 3 persones simultànies”, és la següent:
|
Operació |
Cicle normal en Dmh |
Producció normal |
|
1. Muntatge d’evaporadors per
a aire condicionat amb nova màquina de soldar |
224,40 |
44,56 |
|
2. Acabat d’evaporadors per a
aire condicionat fosfocromatats. Procés per a 3 persones simultànies |
248,42 |
40,22 |
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies a partir
de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 21 de
maig de 1996 per Eduardo de Paz Fuertes, José Julbe Clemente, Luis Salido BanÚs
i Antonio Castán Sanclemente, membres de la Delegació de Barcelona del Tribunal
Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa
THISA
Primer. El dia 12 d’abril de
1996, l’empresa THISA va presentar l’escrit introductori al tràmit de
conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya, registrat
amb el número PCB 111/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Revisió i voluntat
d’implantació per part de l’empresa, d’un nou cronometratge realitzat a les 2
premses mecàniques on es realitzen els treballs de primera operació de dolles
número 1. Acord en el període de consultes de la modificació substancial de
condicions de treball per delimitar qüestions, acudint al Tribunal Laboral de
Catalunya».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 19 d’abril de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord, en
els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya que entén del procediment de conciliació i
mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar si l’operació
“embotició en premses excèntriques, a partir de retalls de xapa procedents del
sobrant de l’embotició de cubetes”, reuneix les condicions de seguretat per als
treballadors, i si és així, establir la producció normal d’aquesta operació».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. Amb aquesta acta es fa el
tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació i mediació, que reflecteix l’acord entre les
parts, es formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al
qual se sotmeten voluntàriament i expressament, té efectes vinculants, d’acord
amb la legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar, d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la Delegació, i no formarà part, per tant, de
l’expedient corresponent.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En virtut del previst en el
paràgraf 2n del punt 7è de l’article 11 del Reglament de funcionament del
Tribunal de Catalunya, aquest va sol·licitar a la seva Comissió tècnica un
informe pericial sobre la controvèrsia plantejada.
III. La Comissió de tècnics es
va presentar a l’empresa el dia 3 d’abril de 1996 a fi de del verificar si el
lloc de treball en qüestió reunia les condicions de seguretat suficients per al
treballador.
Un cop vist el lloc de treball,
en presència de la direcció i el comitè d’empresa, els tècnics del Tribunal van
requerir que l’empresa situés en el capçal de 2 premses excèntriques una
reixeta protectora que impedís la introducció de les mans del treballador en la
matriu, ja que per les característiques del treball, no s’hi podia introduir un
polsador de 2 mans. Per realitzar aquesta modificació es va estipular un
termini d’1 setmana; la modificació assenyalada es va realitzar
satisfactòriament segons el criteri dels tècnics, criteri que també fou
compartit per la direcció de l’empresa i el comitè. Tot això es va poder
verificar en la visita del dia 9 d’abril de 1996, juntament amb la resta de
mesures de seguretat existents, com ara cascs, guants antitall i botes.
IV. Aquell mateix dia es van
realitzar els estudis corresponents de temps de 2 operacions que s’efectuen en
les 2 premses excèntriques, que consisteixen a:
a) Obtenir 8 dolles, mitjançant
l’estampació en premsa, de xapa procedent del sobrant de l’embotició de
cubetes.
b) Obtenir 4 dolles, mitjançant
l’estampació en premsa, de xapa procedent del sobrant de l’embotició de
cubetes.
V. La Comissió de tècnics, en
data 14 de maig de 1996, va sol·licitar una pròrroga de 5 dies hàbils, del
termini que assenyala l’acta de la Comissió paritària de l’Acord Interprofessional
de Catalunya, per al lliurament de l’estudi sol·licitat.
VI. En aquest expedient es van
complir tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 10 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
Un cop situada en el capçal de 2
premses excèntriques una reixeta protectora que impedeix la introducció de les
mans del treballador en la matriu, aquest lloc reuneix les condicions de
seguretat suficients per als treballadors.
La producció normal de
l’operació “embotició en premses excèntriques, a partir de retalls de xapa
procedents del sobrant de l’embotició de cubetes” és la següent:
|
Operació |
Temps normal en hores |
Temps Òptim en hores |
Producció horària normal en dolles |
Producció horària òptima en dolles |
|
Obtenció de dolles amb retall de 8 peces |
0,2733 |
0,2055 |
366 |
487 |
|
Obtenció de dolles amb retall de 4 peces |
0,3903 |
0,2935 |
256 |
341 |
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 24 de
maig de 1996 per Enriqueta Delgado Bastia, Eduardo de Paz Fuertes, Francisco
Javier Moreno Burgos i Juan José Meca Saavedra, membres de la Delegació de
Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte
plantejat a l’empresa ABISA
Primer. El dia 1 de març de
1996, el comitè d’empresa d’ABISA va presentar l’escrit introductori al tràmit
de conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya,
registrat amb el número PCB 76/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Modificació de les condicions
de treball sense consulta prèvia als representants dels treballadors.
Modificació dels mètodes i temps amb una pèrdua important de diners per als
treballadors. Seccions afectades: trefileria, plastificació, gabions i teles
TT, “flejado”, galvanització-24, ýtrefilería-carcasý».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 7 de març de 1996, que va concloure amb el resultat d’acord,
en els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a efectes
del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya, que entén del procediment de conciliació i
mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar la producció normal
de les operacions següents:
CR-02. Galvanització 24 fils:
Incidències.
CR-04. Pittini-7: Diàmetre 1,90
i 1,95.
CR-05. Pittini-8: Diàmetre 0,70
i 0,80.
CR-06. Pittini-9. De l’1,30 a
l’1,60.
CR-09. OZ-9: Diàmetre 0,60.
CR-13. Línia gabions 8 x 10-15:
3 x 2, 3 x 4, 3 x 5, 4 x 3 i 4 x 5.
CR-14. Línia gabions 8 x 10-16:
3 x 2, 3 x 4, 3 x 5, 4 x 3 i 4 x 5.
CR-22. Teles T. Torsió 8 x 10-15
(Línia de fons): 100 x 4.
CR-23. Teles T. Torsió 8 x 10-16
(Línia de fons): 100 x 4.
CR-36. Teles T. Torsió 5 x 7-13
(Vendes): 100 x 3.
CR-30. Fil plastificat: Dur 1,90
en rotlles i cronometratge general.
CR-32. “Flejado”: Mètode A) 36 i
24».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. Amb aquesta acta es fa el
tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació, que reflecteix l’acord entre les parts, es
formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al
qual se sotmeten voluntàriament i expressament té efectes vinculants, d’acord
amb la legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar, d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la Delegació, i no formarà part, per tant, de
l’expedient corresponent.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor del previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En virtut del previst en el
paràgraf 2n del punt 7è de l’article 11 del Reglament de funcionament del
Tribunal Laboral de Catalunya, aquest va sol·licitar a la seva Comissió tècnica
d’organització del treball un informe pericial sobre la controvèrsia
plantejada.
III. La direcció i el comitè
d’empresa en la reunió mantinguda amb la Comissió tècnica del Tribunal, el dia
27 de març de 1996, acorden renunciar a la revisió sol·licitada per a les teles
de triple torsió malla 5 x 7-13 100 x 3.
IV. La Comissió tècnica notifica
al Tribunal Laboral, en data 9 d’abril de 1996, que després d’estudiar
detalladament les tasques encomanades per efectuar l’estudi sol·licitat es
necessitaven un nombre d’hores, que comportava un cost econòmic molt elevat que
el Tribunal Laboral no podia assumir.
V. El Tribunal Laboral de
Catalunya, el dia 10 d’abril de 1996, va fer saber a la direcció i al comitè
d’empresa la impossibilitat d’afrontar el cost que implicava l’esmentat estudi
i va sol·licitar a la direcció de l’empresa que assumís la diferència entre el
que aporta el Tribunal i el cost real de l’estudi.
VI. El 19 d’abril de 1996, la
direcció de l’empresa contesta que no pot assumir l’esmentat cost perquè el
considera molt elevat i sol·licita una reunió perquè el comitè seleccioni els
llocs de treball que puguin ser més controvertits i que estiguin dins del
pressupost del Tribunal Laboral de Catalunya per efectuar el dictamen tècnic.
VII. L’esmentada reunió va tenir
lloc el dia 30 d’abril de 1996, i ambdues parts van acordar substituir la
fórmula arbitral que s’oferia com a pregunta en l’acta de sotmetiment de data 7
de març de 1996 segons la qual es ressenya a continuació:
«Determinar si en l’estudi de
temps i primes aplicat per l’empresa en la secció de trefileria es preveuen
totes les aturades de màquina per incidències per a l’establiment de la
producció exigible en una jornada de treball.
Així mateix, determinar la
producció normal en l’operació següent: CR-13. Línia de gabions 8 x 10-15: 3 x
5 i 3 x 1 x 1,5».
VIII. En l’acta de la reunió del
30 d’abril, es va acordar que a causa de la dilació produïda per les
incidències esmentades abans, no era possible l’acompliment dels terminis
establerts en el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, i
que aquests començarien a comptar a partir de la seva signatura.
IX. En aquest expedient es van
complir tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 10 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
En l’estudi de temps i primes
que l’empresa aplica a la secció de trefileria, es preveuen totes les aturades
de màquina per incidències per a l’establiment de la producció exigible en una
jornada de treball.
La producció normal de
l’operació CR-13. Línia de gabions 8 x 10-15: 3 x 5 i 3 x 1 x 1,5 és de 24
gabions/hora.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 20 de
juny de 1996 per Javier Crespán Echegoyen, Domingo Palacios Jiménez i Francesc
Pérez Amorós, membres del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com
a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa PIGSA
Primer. Amb data 28 de març de
1996 es presenta en aquest Tribunal Laboral de Catalunya el conveni arbitral
subscrit per la direcció de l’empresa referenciada i la corresponent legal
representació dels treballadors, segons el qual se sotmeten voluntàriament a
l’arbitratge d’aquest Tribunal en les condicions que determina el seu
Reglament.
Segon. En aquest conveni ambdues
parts designen com a àrbitres Javier Crespán Echegoyen, Domingo Palacios
Jiménez i Francesc Pérez Amorós.
Tercer. Els temes sotmesos a
arbitratge són els següents:
1r. «Determinar si són conformes
a la normativa legal i convencional les condicions contractuals de 32
treballadors (actualment 30) que presten els seus serveis en franja horària
diferent de la de dilluns a divendres, sota diferents modalitats contractuals».
2n. «Determinar si és conforme a
la normativa legal i convencional l’acord contractual subscrit per la direcció
de l’empresa i els caps de torn, amb data 10 de novembre de 1994, mitjançant el
qual ambdues parts acorden la implantació d’un plus de disponibilitat».
Quart. Els àrbitres assignats
van acceptar l’encàrrec amb data 17 d’abril de 1996.
Cinquè. L’arbitratge al qual se
sotmeten és de dret o d’equitat segons l’elecció dels àrbitres, que per
unanimitat decideixen que sigui d’equitat, tenint en compte les circumstàncies
concurrents.
Sisè. El comitè d’empresa va
presentar, amb data 2 d’octubre de 1995, un escrit on sol·licitava sotmetre
l’objecte de conflicte a conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal.
Ambdues parts van acordar nomenar com a mediador Eduardo Rojo Torrecilla. Un
cop realitzades les sessions de mediació oportunes, i elaborades i presentades
diferents propostes pel mediador, es va concloure, el dia 13 de març de 1996,
el tràmit de mediació sense avinença.
Setè. Els àrbitres assignats van
escoltar les parts en les dependències del Tribunal Laboral de Catalunya, els
dies 22 d’abril i 4 de juny de 1996, moment en què aquestes van aportar tota la
documentació que van considerar oportuna i la que reclamaven els àrbitres.
Vuitè. El termini per dictar
resolució arbitral ha quedat interromput materialment i formalment en
consideració a les previsions reglamentàries establertes a tal efecte.
De les compareixences
realitzades per les representacions de l’empresa i dels treballadors, en què
s’ha aportat àmplia documentació, com també de l’intercanvi d’opinions i dels
debats mantinguts sobre els temes objecte de conflicte, els àrbitres –després
d’haver intentat sense èxit un acord total o parcial entre les parts– n’han
pogut extreure consideracions que en un arbitratge d’equitat han de ser objecte
d’apreciació i que se citen a continuació:
1a. Existència d’un alt grau de
consens entre les parts sobre la necessitat de mantenir i potenciar la
competitivitat de l’empresa i sotmetre les discrepàncies a solucions pactades,
afavorint així la configuració d’un marc de relacions laborals adequat a
l’empresa.
2a. Necessitat d’articular
degudament l’exercici del poder d’organització de l’empresari i de l’autonomia
individual de les parts tot respectant la negociació col·lectiva i especialment
el conveni col·lectiu de l’empresa.
3a. Oportunitat d’atendre
degudament les necessitats de producció de l’empresa respectant la jornada
laboral ordinària i extraordinària i els horaris prèviament establerts en el
conveni col·lectiu de l’empresa. Però en consideració a les característiques
productives i a la concreta organització del treball establerta a l’empresa
segons el conveni, sembla oportú plantejar-se la possibilitat que, previ pacte
col·lectiu, puguin implantar-se a l’empresa jornades/horaris ordinaris
alternatius o especials, possibilitant així: satisfer la necessitat de
rendibilitzar adequadament el capital invertit; racionalitzar la realització
d’hores extraordinàries i assegurar que aquesta pràctica s’ajusti a les pautes
legals; evitar altres prolongacions de la jornada laboral ordinària per vies no
previstes expressament en el conveni col·lectiu de l’empresa; i en definitiva,
possibilitar així la priorització del repartiment de treball sobrant mitjançant
noves contractacions.
4a. Coordinar i articular la
contractació de durada determinada per atendre les necessitats de producció de
l’empresa que es produeixin fora de la jornada/horari ordinari establert en el
conveni col·lectiu amb l’estabilitat en l’ocupació, establint sobre això les
mesures oportunes perquè aquests contractes esdevinguin contractes de durada
indefinida quan persisteixin les causes que ho van justificar, i evitar així
una contractació de durada determinada en cadena. Assegurar en tot cas que
l’esmentat personal contractat amb caràcter determinat no percebi, per això,
menys retribució salarial de la que li pertoca.
En conseqüència de tot això, els
àrbitres, per unanimitat, han acordat dictar el següent
I. Sobre la conformitat a la
normativa legal i convencional de les condicions contractuals de 32
treballadors (actualment 30) que presten els seus serveis en franja horària
diferent de la de dilluns a divendres sota diferents modalitats contractuals:
1r. Reconèixer la legalitat
d’aquests contractes.
2n. Revisar i regularitzar quan
calgui, la categoria i/o funció professional d’aquests treballadors en
consideració als serveis prestats realment i efectivament.
3r. Retribuir salarialment
aquests treballadors d’acord amb l’establert en el conveni col·lectiu, en
consideració a la categoria professional que correspongui pels serveis prestats
realment i efectivament.
4t. Incrementar el salari
d’aquests treballadors amb un complement salarial en consideració que si bé és
cert que els seus serveis, pactats individualment, es presenten d’acord amb el
règim de jornada laboral anual completa prevista en el conveni col·lectiu de
l’empresa, també ho és que el seu horari totalment o parcialment és de condició
especial o alternatiu al previst amb caràcter general en el conveni col·lectiu
d’empresa, sobre la base que també estan obligats a treballar en dissabtes,
diumenges i festius.
La quantia d’aquest complement
salarial haurà de concretar-se col·lectivament entre la representació de
l’empresa i la legal dels seus treballadors tenint en compte les fórmules
plantejades sobre això durant el procés de mediació i arbitratge.
5è. Quan finalitzin aquests
contractes, i sempre que persisteixin les causes que els van justificar,
esdevindran contractes de durada indefinida per evitar així contractacions de
durada temporal encadenades.
6è. Com a indicació, s’estima
oportú apuntar la conveniència que si les parts negociadores del conveni
col·lectiu de l’empresa ho creuen oportú, el complementin addicionant les
pautes reguladores d’un horari especial o alternatiu com és el que ha originat
el conflicte objecte d’arbitratge.
II. Sobre la conformitat a la normativa
legal i convencional de l’acord subscrit per la direcció de l’empresa i els
caps de torn amb data 10 de novembre de 1994, en el qual s’estableix un plus de
disponibilitat:
1r. Deixar sense efecte l’acord
subscrit per la direcció de l’empresa i els caps de torn, de 18 de novembre de
1994, mitjançant el qual les parts acorden la implantació d’un plus de
disponibilitat.
2n. Atès que el pacte de
referència no respon a una acceptació de cada treballador a romandre en
situació de localització immediata per a la seva eventual incorporació al
treball, sinó que desnaturalitza una jornada extraordinària, convertint-la en
ordinària, circumstància que està vedada per la llei.
3r. La prestació de serveis
d’aquests caps de torn s’efectuarà, a partir de la signatura d’aquest
arbitratge, en les mateixes condicions en què s’han dut a terme abans de la
signatura del pacte de referència.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment arbitral (falta de citació o audiència), aspectes formals de la
resolució arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del
principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 25 de
juny de 1996 per Eduardo de Paz Fuertes, Juan José Meca Saavedra, Enriqueta
Delgado Bastia i Antonio Castán Sanclemente, membres de la Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa GTSA
Primer. El dia 18 de juny de
1996, el comitè d’empresa de GTSA i GESA va presentar l’escrit introductori al
tràmit de conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya,
registrat amb el número PCB 166/96.
Segon. D’acord amb els
antecedents apuntats en l’escrit introductori i les manifestacions de les parts
en el tràmit d’audiència, es treu en conseqüència que: en l’empresa G. es
produeix un excés de jornada anual que es calcula en 32 hores, que han
d’abonar-se als treballadors a més de la seva retribució habitual, fet que
comporta discrepàncies entre la representació empresarial i la dels
treballadors respecte al període en què s’ha d’efectuar el pagament efectiu de
les quantitats generades per aquest concepte.
Tercer. La representació dels
treballadors estima que les quantitats generades pel concepte d’excés de
jornada anual han d’abonar-se amb la nòmina del mes de maig, mentre que la
representació empresarial defensa la tesi que el període de pagament de les
quantitats esmentades s’ha d’establir en el mes de desembre.
Quart. Un cop vistes les
discrepàncies manifestes durant el tràmit de conciliació i mediació, el
Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de Barcelona, va oferir a ambdues
representacions la possibilitat de sotmetre’s a l’arbitratge del mateix
Tribunal que havia entès de l’assumpte en el tràmit conciliatori, sotmetiment
que fou acceptat per ambdues parts tal com consta en l’acta corresponent en la
qual s’estableix com a qüestió a dirimir la següent:
«Dilucidar en quin mes de l’any
ha de pagar-se l’excés d’hores de la jornada anual (32 hores)».
Cinquè. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge d’equitat.
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En el conveni col·lectiu
d’empresa no hi ha cap norma que disposi el període de pagament de l’excés
d’hores sobre la jornada laboral anual que es produeix en l’empresa,
específicament durant l’any 1996.
III. La representació dels
treballadors manifesta que, segons el seu criteri, el pagament de les hores
esmentades hauria de realitzar-se amb la nòmina corresponent al mes de maig,
mentre que la representació empresarial estima que s’ha d’efectuar al mes de
desembre.
IV. Un cop sotmeses ambdues
representacions a un arbitratge d’equitat, el Tribunal Laboral de Catalunya,
Delegació de Barcelona, a pesar que entén que seria més racional per al
pagament de l’excés d’hores d’una jornada anual esperar que aquesta esdevingui
en la seva totalitat a fi de determinar amb precisió l’excés produït, no
obstant això davant el sotmetiment d’ambdues representacions a l’arbitratge
d’aquest Tribunal i actuant sota el principi d’equitat, el Tribunal Laboral de
Catalunya, Delegació de Barcelona, dicta el següent
L’excés de la jornada anual
quantificat en 32 hores que es produeix a l’empresa GTSA i GESA haurà de ser
abonat per l’empresa esmentada als treballadors que correspongui, durant el mes
d’octubre de 1996.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 26 de
juny de 1996 per Javier Agudo Lázaro, Marisol Morales de Cano, Eduardo de Paz
Fuertes i Rafael Martínez Romero, membres de la Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a
l’empresa HMESA
Primer. El dia 15 de maig de
1996, el comitè d’empresa d’HMESA va presentar l’escrit introductori al tràmit
de conciliació i mediació davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya,
registrat amb el número PCB 143/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Que durant 18 mesos i en els
models que s’esmenten més avall, els temps eren provisionals. Que fa
aproximadament 2 setmanes l’empresa ha establert nous temps als models
esmentats. L’increment efectuat significa un 28% respecte a la producció
anterior i un 23% de descens en els temps concedits. Els models són: PLM-3,
43-KT, 64-KT, 75-KT i 86».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 21 de maig de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord en
els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 10 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya que entén del procediment de conciliació i
mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar la producció normal
en les operacions següents, corresponents a les cèl·lules PLM3: PLM-43; PLM-43
KT; PLM-54; PLM-54 KT; PLM-64; PLM-64 KT; PLM-75; PLM-75 KT; PLM-86 i PLM-86
KT».
Tercer. Fins que no es produeixi
el laude del Tribunal Laboral de Catalunya, l’empresa mantindrà els temps
corresponents a la primera fase d’adaptació, que són els que es realitzen
actualment.
Quart. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació i mediació, que reflecteix l’acord entre les
parts, es formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Amb aquest acte de conciliació
es fa el tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament del
Tribunal Laboral de Catalunya.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar, d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la Delegació, i no formarà part, per tant, de
l’expedient corresponent.
Vuitè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude que resulti de l’arbitratge al qual se
sotmeten voluntàriament i expressament té efectes vinculants, d’acord amb la
legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. En virtut del previst en
l’article 12.8 del Reglament de funcionament del Tribunal de Catalunya, aquest
va sol·licitar a la seva Comissió tècnica un informe pericial sobre la
controvèrsia plantejada.
III. La Comissió de tècnics es
va presentar a l’empresa el dia 29 de maig de 1996 a fi de reunir-se amb les
parts (direcció i comitè) per analitzar la problemàtica suscitada en la
controvèrsia. La Comissió de tècnics va poder constatar que els treballs
subjectes a controvèrsia (operació de premsar fons i muntar, i embalar armaris)
es fabriquen en sengles cèl·lules de treball que es componen d’1 premsa i
diverses eines, tot, atès per 2 treballadors o més.
IV. La direcció i el comitè
d’empresa van remetre a la Comissió de tècnics del Tribunal Laboral de
Catalunya, un escrit on s’acordava, a fi d’agilitar el mesuratge de temps de
les cèl·lules de premsatge fons, muntatge i embalatge de la família PLM3,
sol·licitar als representants del Tribunal Laboral de Catalunya que els
resultats s’expressessin en “producció horària normal” per a un operari.
V. La Comissió de tècnics, en
data 5 de juny de 1996, va sol·licitar una pròrroga de 15 dies hàbils, del
termini que assenyala l’acta de la Comissió paritària de l’Acord Interprofessional
de Catalunya, per al lliurament de l’estudi sol·licitat.
VI. En aquest expedient es van
complir tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 10 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
La producció normal de les
operacions, corresponents a les cèl·lules PLM3, és la següent:
|
Article |
Temps normal en 10 mil·lèsimes d’hora |
Producció horària normal |
|
PLM-43 |
1.868 |
5,35 |
|
PLM-54 |
2.004 |
4,99 |
|
PLM-64 |
2.214 |
4,52 |
|
PLM-75 |
2.680 |
3,73 |
|
PLM-86 |
3.363 |
2,97 |
|
PLM-43 KT |
1.964 |
5,09 |
|
PLM-54 KT |
2.104 |
4,75 |
|
PLM-64 KT |
2.319 |
4,31 |
|
PLM-75 KT |
2.792 |
3,58 |
|
PLM-86 KT |
3.482 |
2,87 |
En els models PLM-75, PLM-86,
PLM-75 KT i PLM-86 KT, l’operació de “retirar fons del motlle i col·locar-lo
boca per amunt sobre la taula de “desbordado” sempre haurà de ser executada per
2 operaris.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 9 de
juliol de 1996 per Eduardo de Paz Fuertes, Jordi Ros Bové, Daniel Ortega
Sánchez i Francisco Javier Moreno Burgos, membres de la Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa MLSA
Primer. El dia 28 de juny de
1996, E.R.G., administrador únic i J.D.F., representant legal dels treballadors
de l’empresa MLSA van presentar el conveni arbitral davant d’aquest Tribunal
Laboral de Catalunya, resgistrat amb el número PAB 174/96.
Segon. El tema sotmès a
arbitratge, segons consta en el conveni arbitral, és el següent:
«Mètodes i temps. Girar punys i
fer repunt de punys. Dins de punys. Ambdós folre dur i gènere 0».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. D’acord amb el que
estableix l’article 12.3 del Reglament del Tribunal de Catalunya ambdues parts
designen la Delegació de Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya com a
àrbitre d’aquest expedient.
Cinquè. El Tribunal Laboral de
Catalunya va citar ambdues parts per al dia 4 de juliol de 1996, per realitzar
el tràmit d’audiència previst en el seu Reglament de funcionament, on es feia
constar el següent:
1. Amb la celebració d’aquesta
reunió es fa el tràmit d’audiència.
2. Ambdues parts matisen, de
comú acord, l’objecte de l’arbitratge al qual se sotmeten de manera expressa i
voluntària, que es concreta de la forma següent:
«Determinar el mètode operatiu i
els valors expressats en minuts per a l’activitat normal de les operacions
següents:
– Girar punys i fer repunt de
punys. Dins de punys. Ambdós folre dur i gènere 0.
– Fer i desfer paquets».
3. El Tribunal Laboral de
Catalunya fa constar que l’objecte d’aquest arbitratge com també les
respectives posicions de les parts, és un fet perfectament entès per la
Delegació de Barcelona de l’esmentat Tribunal mitjançant els antecedents que
existeixen.
Sisè. En l’esmentat tràmit
d’audiència, ambdues parts es van sotmetre expressament, en matèria de
retroactivitat del laude que es dicti, a allò que determini el mateix Tribunal
en el respectiu laude.
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral.
II. Ambdues representacions,
havent-se sotmès en matèria d’efectes retroactius, a allò que determini aquest
Tribunal, s’estima el següent:
a) És cert que si existissin
diferències en favor dels treballadors, aquestes haurien de satisfer-se des del
moment en què es van aplicar els nous temps.
b) No obstant, cal tenir en
compte, referent a això, que les reclamacions de quantitat, d’acord amb la
legislació laboral vigent, tenen un termini de prescripció d’1 any.
III. En aquest expedient es van
complir tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 11 i 12, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
El mètode operatori i
l’activitat normal de les operacions “girar punys i cosir repunt, i cosir dins
de punys, ambdues folre dur i gènere 0”, és el següent:
Girar punys i cosir repunt
Mètode operatori de l’operació:
– Agafar peça, girar punys i
deixar-ho sobre la taula.
– Agafar peça, situar-la en la
màquina, cosir, i deixar-la al costat de la màquina.
– Canvi de canilla (element de
freqüència).
– Ruptura de fil (element de
freqüència).
– Repassar o polir puny amb
tisores (element de freqüència).
Activitat normal:
Temps correcte Producció
correcta
C = 0,860 minuts/peça Pc
= 69,8 peces/hora
Temps òptim Producció
òptima
Ci = 0,647 minuts/peça Pop
= 92,8 peces/hora
Desfer i fer paquet
Mètode operatori:
– Agafar paquet, deslligar-lo,
preparar peces sobre la taula, tallar tiquet i signar.
– Agafar peces, tallar-les,
lligar paquet i deixar-lo al costat de la màquina.
Activitat normal:
Temps correcte Temps òptim
C = 0,635 minuts/paquet Ci
= 0,477 minuts/paquet
Cosir dins de punys
Mètode operatori:
– Agafar 2 peces, unir-les,
doblegar-les i situar-les en la màquina, cosir i deixar-les al costat de la
màquina.
– Canvi de canilla (element de
freqüència).
– Ruptura de fil (element de
freqüència).
– Treure restes de fil de la
talladora (element de freqüència).
Activitat normal:
Temps correcte Producció
correcta
C = 0,820 minuts/peça Pc = 73,1 peces/hora
Temps òptim Producció
òptima
Ci = 0,616 minuts/peça Pop = 97,4 peces/hora
Desfer i fer paquet
Mètode operatori:
– Agafar paquet, deslligar-lo,
preparar peces sobre la taula, tallar tiquet i signar.
– Agafar peces, tallar-les,
lligar paquet i deixar-lo al costat de la màquina.
Activitat normal:
Temps correcte Temps
òptim
C = 0,640 minuts/paquet Ci = 0,481 minuts/paquet
Els efectes que puguin
originar-se amb motiu de l’aplicació d’aquest laude, es retrotrauran, en el
temps, al període d’1 any anterior a la seva data.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment
(falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució arbitral
(incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de norma
mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 25 de
setembre de 1996 per José Julián Tovillas Zorzano, membre del cos d’àrbitres
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa BMHSA
Primer. El dia 25 de juliol i
davant del Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de Barcelona i en la
mediació promoguda per A.D.M., en representació dels treballadors de l’empresa
BMHSA; amb el número 192/96 va tenir lloc el conveni arbitral d’una part per
M.B.S., J.F.L., i J.P.G., membres del comitè de l’empresa en representació dels
treballadors afectats (82) d’un total de 98 que componen la plantilla, i per
aquesta part, J.M.C.V. en qualitat d’apoderat, segons el poder atorgat pel
notari de Granollers, A.D.P.B.
Segon. El tema sotmès a
arbitratge, segons consta en el conveni arbitral, és el següent:
«Determinar si el concepte
“antiguitat” ha de formar part de la retribució corresponent a les
gratificacions extraordinàries».
Tercer. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Quart. D’acord amb el que
estableix l’article 12 del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya, ambdues
parts designen l’àrbitre de la Delegació de Barcelona del Tribunal Laboral de
Catalunya, José Julián Tovillas Zorzano, com a únic.
Cinquè. L’acceptació de
l’àrbitre va tenir lloc el dia 30 de juliol de 1996.
Sisè. L’àrbitre va citar ambdues
parts per al dia 2 de setembre de 1996, per realitzar el tràmit d’audiència
previst en el Reglament de funcionament, moment en què els va sol·licitar uns
documents, tornant-los a reunir el dia 19 del mateix mes i any, i hi va fer
constar el següent:
1. Amb la celebració de les reunions
esmentades es va donar per fet el tràmit d’audiència.
2. Ambdues parts precisen, de
comú acord, l’objecte de l’arbitratge al qual se sotmeten de manera expressa i
voluntària, que es concreta de la forma següent:
«Determinar si el concepte
“antiguitat” ha de formar part de la retribució corresponent a les
gratificacions extraordinàries».
Fonaments jurídics
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor del previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament del mateix Tribunal i a l’empara de
l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de procediment laboral,
i per derivació ho és l’àrbitre que subscriu aquest laude en ser membre de la
llista que ell ha aprovat.
II. No havent-hi submissió
expressa de les 2 representacions, en matèria d’efectes retroactius del laude,
caldrà, en cas que s’hi reconeguin drets a favor dels treballadors, que aquests
retrotreguin els efectes a la data de presentació de la sol·licitud del tràmit
de conciliació i mediació davant del Tribunal Laboral de Catalunya, que és la
de 8 de juliol de 1996.
III. Partint del fet que a
l’empresa s’aplica el Conveni de la indústria siderometal·lúrgica de la
província de Barcelona, resulta que en la retribució de les gratificacions
extraordinàries no s’ha d’incloure el concepte de l’“antiguitat”.
De les dades de què ha disposat
per emetre el dictamen, es dedueix que ni en l’acord al qual van arribar el dia
9 de febrer de 1989 ni en el del dia 9 de juny de 1995 es va estipular que en
l’abonament de les pagues extraordinàries s’inclogués el concepte de
l’antiguitat. Ja que mentre que en el primer s’expressa la voluntat de millorar
percentualment la paga extra, en el segon el que s’afirma és que en la
retribució de les pagues extres s’inclouran uns “increments”, cosa que
succeiria en la paga de Nadal de 1995.
Però aquests “increments” no es
corresponen exactament amb el concepte d’”antiguitat”, que mai es va arribar a
pagar en les pagues extraordinàries, ja que en aquestes sempre es van incloure
els conceptes de salari base i plus, per l’import real per a cadascun dels
treballadors i no per les quanties del salari segons el conveni vigent a cada
moment. Tenint en compte que ambdós conceptes no coincideixen exactament amb
els valors del conveni del sector, sinó que han millorat mitjançant pactes
successius de l’empresa, amb increments superiors als d’aquest.
IV. En aquest expedient s’han
complert tots el requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 11 i 12, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
En l’abonament de les pagues
extraordinàries, l’empresa no hi ha d’incloure el concepte d’”antiguitat”.
En no produir-se efectes
econòmics d’aquesta decisió, no es farà cap pronunciament sobre la seva
possible retroactivitat.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 16
d’octubre de 1996 per Gregorio Granados de la Hoz, membre del cos d’àrbitres
del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat
a l’empresa CTELSA
Vistos els fets per Gregorio
Granados de la Hoz, designat com a àrbitre de comú acord entre les part
afectades, manifestada en el conveni arbitral del 20 de setembre de 1996,
referència PAB 214/96, signat conforme al Reglament del Tribunal Laboral de
Catalunya.
Resultant que en les 2 reunions
celebrades amb les parts, en els locals del Tribunal Laboral de Catalunya, l’1
i el 3 d’octubre de l’any corrent, va quedar establert que la qüestió sotmesa a
arbitratge és la següent: CTELSA, dedicada a l’explotació del negoci de
cafeteria i restauració en centres col·lectius (col·legis, empreses, etc.) i
enquadrada en el sector de col·lectivitats dins del Conveni col·lectiu per a la
indústria d’hostaleria i turisme de Catalunya, du a terme l’atenció al menjador
del personal de la firma NMISA (situada a la Zona Franca de Barcelona), on
presten els seus serveis 46 empleats.
Que fa 3 anys, aproximadament,
CTELSA va succeir, mitjançant subrogació, a SOSA en l’avantdita explotació, i
es va fer càrrec del personal de l’última empresa esmentada.
Que, el 6 de maig de 1988, es va
signar pel comitè d’empresa de SOSA, per aquesta i per les centrals sindicals
CCOO i UGT (amb implantació de la firma esmentada) un pacte que posava fi la
vaga que s’estava desenvolupant, i entre els acords del qual hi havia el de
reduir la jornada setmanal de 40 a 39 hores. Per als treballadors de NMISA,
aquesta reducció es va concretar en el gaudiment de 6 dies (la resultant de la
suma anual de la reducció horària setmanal) de permís retribuït o vacances,
dins de l’any, i fent coincidir 3 o 4 dies (segons el calendari laboral de
NMISA) amb els que l’empresa roman tancada i sense activitat laboral normal, dies
denominats “blaus”. La resta de dies es gaudia mitjançant acomodaments
individuals entre la direcció de CTELSA i els seus empleats. Aquesta condició
més beneficiosa per als treballadors afectats de la mercantil esmentada
recentment (els que són de jornada completa i no parcial en el centre d’N.,
tants cops anomenat) i que són els que se citen en la llista adjunta a aquest
laude arbitral, va continuar gaudint-se un cop produïda la subrogació de manera
normal i habitual, excepte enguany, en què la patronal va deixar de complir la
clàusula reductora horària del pacte en el qual s’havia subrogat, sense que,
segons la representació dels treballadors, aportés explicacions justificatives
suficients.
Inaugurada així la situació de
conflicte entre les parts, es va acudir al Tribunal Laboral de Catalunya per
sol·licitar la mediació conciliatòria en no assolir-se l’oportuna avinença i es
va recórrer a l’instrument arbitral dins de l’àrea de competències de
l’esmentat Tribunal Laboral, per a la resolució del conflicte, tot demanant un
arbitratge de dret.
Resultant també que primer
oralment i després mitjançant la presentació de sengles escrits, les parts
argumenten:
a) Pels treballadors, que el
dret que posseeixen (a títol de condició més beneficiosa) els empleats de
CTELSA, de jornada completa a NMISA deriva d’un acord o pacte per a la
finalització d’una vaga i té eficàcia obligatòria per a ambdues parts en el seu
contingut; que, a més a més l’empresa ha respectat escrupolosament el pacte
esmentat, en anys anteriors.
b) Per l’empresa, que les
condicions més beneficioses no es consoliden pel transcurs del temps; que
CTELSA ha concedit afablement el gaudiment dels 6 dies esmentats, en el centre
de treball anomenat tantes vegades, que segons ells, no suposa la consolidació
d’un dret. Per això, i per necessitats de l’empresa, estima que aquest any, i
d’ara endavant, no pot continuar concedint els dies de permís retribuït gaudits
de la manera que s’ha descrit anteriorment.
Resultant que ens trobem en
presència d’una qüestió d’interpretació d’abast jurídic del contingut d’un
acord preexistent i la seva extensió a un tercer mitjançant la subrogació, es
debat, en síntesi, si és aplicable en aquest cas el principi de pacta sunt
servanda o si hi concorren circumstàncies modificatives capaces d’alterar tot o
part del pacte.
Resultant que en aquest
procediment arbitral es compleixen les prescripcions del Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
Considerant que l’atenció ha de
centrar-se en la condició més beneficiosa de caràcter plural (sense afectar la
totalitat de la plantilla de CTELSA, sinó aquells que reuneixen determinats
requisits ja explicats), d’afectació individualitzada a persones concretes, que
amb el pas del temps i el pacífic i continuat exercici s’ha incorporat al
contracte de cadascun dels empleats esmentats a la llista adjunta. Aquesta
condició personal té un origen causal, sinal·lagmàtic, que no respon a una
concessió empresarial unilateral, sinó a una contraprestació recíproca per
posar fi a una vaga.
Considerant que la qüestió
debatuda ve regulada en diferents textos de l’ordenament laboral espanyol, com
el Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors (Reial Decret
legislatiu 1/1995, de 24 de març), en l’article 44 (d’idèntica redacció que el
text de la Llei 8/80 de 10 de març, aprovatòria de l’Estatut dels
treballadors); Reial Decret Llei 17/1977, de 4 de març, sobre relacions de
treball, en l’apartat 2n de l’article 8è. Aquest precepte in fine, molt
clarament, diu així: «el pacto que ponga fin a la huelga tendrá la misma
eficacia que lo acordado en convenio colectivo».
La mateixa claredat adorna
l’article 44 del Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors quan fixa
que «el cambio de titularidad de la empresa, centro de trabajo o de una unidad
productiva autónoma de la misma, no extinguirá por sí mismo la relación
laboral, quedando el nuevo empresario subrogado en los derechos y obligaciones
laborales del anterior».
Considerant que el criteri
jurisprudencial és coincidentment unànime quant a tot això. Vegeu les
sentències següents (sobre canvi de titularitat d’empresa, centre de treball o
unitat productiva per actes inter vivos):
– Audiència Nacional, Sala
Social, de 27 de desembre de 1990
– Audiència Nacional, Sala
Social, de 24 de juliol de 1991
– Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, Sala Social, de 13 de març de 1992
– Tribunal Superior de Justícia
de Múrcia, Sala Social, de 7 de juny de 1994
Aquesta última sentència indaga
l’origen del precepte (art. 44 de l’Estatut dels treballadors), i afirma que
aquest es rep en el nostre ordenament procedent de la Directiva 77/187, del
Consell de la CEE, de 14 de febrer de 1997 (manteniment dels drets dels
treballadors en supòsits de canvi de propietat de les empreses).
Considerant que, en vista dels
textos i sentències citats i atenint-se a la posició doctrinal generalitzada en
els nostres tractadistes, per a aquest supòsit és notori que, CTLSA en
subrogar-se en l’explotació del servei de menjador de NMISA, va assumir la posició
que fins llavors exercia SOSA, respecte a l’entramat de drets i obligacions
contractuals dels empleats afectats per la subrogació i pel pacte del 6 de maig
de 1988, i es va situar justament en el lloc de l’anterior mercantil, de manera
que està obligada a respectar totes les obligacions contretes per aquella i al
manteniment dels drets que ja han format part del contracte de treball dels
empleats transferits d’una empresa a l’altra.
Que la no assumpció de la
concreta obligació del gaudiment de la rebaixa de la jornada setmanal pactada i
de la manera habitual, partint de genèriques explicacions de variacions de
circumstàncies en la relació CTELSA i NMISA, alienes en absolut als
treballadors, no es pot admetre sense més ni més, principalment quan per part de
l’empresa no s’ha proposat cap compensació equilibradora del perjudici que es
causa a les 31 persones afectades, cosa que la situa en una posició
desavantatjosa respecte a la que tenia fins ara, i que si fos consentida
(expressament o tàcitament) suposaria una renúncia de drets sense compensació
reparadora.
Un cop ponderades totes les
al·legacions que han ofert les parts i els seus assessors, en el decurs de les
reunions, com també les circumstàncies jurídiques i socials que concorren en
aquest conflicte, vistos per l’àrbitre els antecedents de fet i la normativa
aplicable (ja esmentada), dicta aquest
Declarar el dret dels
treballadors de CTELSA, esmentats en la llista adjunta a aquest laude, i mentre
hi continuïn concorrent les condicions originals del naixement de la seva
condició personal més beneficiosa, a gaudir de la rebaixa de jornada (1 hora
setmanal) de la manera que ho han fet sempre o de qualsevol altra manera que,
mitjançant el comú consentiment puguin acordar en un futur amb la direcció de
CTELSA, si així ho exigissin modificacions de la situació actual, suficientment
acreditades per la part que les al·legués.
Aquesta resolució arbitral té
caràcter vinculant i obliga les parts a sotmetre’s al seu contingut, i
únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents pels motius
previstos a l’article 12.11 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral
de Catalunya.
Ambdues parts, després de la
notificació d’aquest laude i en el termini de 7 dies, podran sol·licitar de l’àrbitre
o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts (art. 12.12 del Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya).
Laude arbitral dictat el 26 de
novembre de 1996 per Eduardo Alemany Zaragoza, membre del cos d’àrbitres del Tribunal
Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa
TNSA
Primer. El Conveni col·lectiu
per a la indústria siderometal·lúrgica de la província de Barcelona fins al
1995 preveia l’abonament d’un plus de conveni que es percebia per dia treballat
i en proporció a les hores treballades, com també en període de vacances. Per
tant, s’abonava per aquest concepte l’equivalent a 299 dies, a raó de la
quantitat establerta per a cada categoria o lloc de treball.
Segon. L’import de les
gratificacions extraordinàries de juny i Nadal per al grup obrer era de 30
dies, ambdues calculades a raó del salari base o mínim de conveni més la
quantitat fixa indicada.
Tercer. En el conveni col·lectiu
per als anys 1996-1999 desapareix el plus de conveni com a concepte, com també
la quantitat denominada “complement de paga”, i se subsimeixen ambdues
quantitats en la columna del salari base.
Quart. L’empresa TNSA va
subscriure l’1 de juny de 1969 un reglament de règim interior d’aplicació a
tots el treballadors que hi presten els seus serveis i en tot allò que no sigui
contrari al que es disposa en la normativa vigent.
Cinquè. L’empresa, des de l’any
1969, abona el plus de conveni a raó de 313 dies en lloc dels 299 previstos en
el conveni col·lectiu. Aquesta xifra és el resultat d’afegir els 14 dies
festius intersetmanals, l’abonament del qual no preveu el conveni col·lectiu
del sector. En termes econòmics, això suposa que els treballadors de l’empresa
percebin vint-i-una mil set-centes quaranta-dues (21.742) pessetes més de la
retribució anual fixada en el conveni.
L’empresa, en prendre aquesta
mesura pretenia que els treballadors no tinguessin una minva de les
retribucions, la setmana que hi hagués 1 dia festiu.
Sisè. Després de la signatura
del conveni col·lectiu, l’empresa considera que l’increment salarial que s’hi
ha previst es pot absorbir del pacte de millora corresponent a l’abonament del
plus de conveni en els 14 dies festius intersetmanals, la quantia de la qual és
de 21.742 pessetes anuals, xifra que resta congelada des de 1990, ja que
actualment, com que s’ha modificat l’estructura salarial i no existeix el “plus
de conveni” com a concepte, no s’ha d’abonar.
Setè. Els treballadors no estan
d’acord amb l’absorció que pretén realitzar l’empresa, ja que al llarg dels
anys aquesta quantitat mai ha estat objecte de compensació i absorció, i
consideren que es tracta d’un dret adquirit.
Vuitè. La representació dels
treballadors, mitjançant l’escrit de 28 d’octubre de 1996, va instar davant del
Tribunal Laboral de Catalunya el tràmit de conciliació i mediació.
Un cop realitzat l’acte de
conciliació els dies 5 i 14 de novembre de 1996, va finalitzar amb el resultat
d’acord, en els termes següents:
1r. Ambdues parts se sotmeten al
tràmit d’arbitratge previst en els articles 11 i següents del Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i a efectes dels quals nomenen,
per unanimitat, Eduardo Alemany Zaragoza, membre del cos d’àrbitres del
Tribunal Laboral de Catalunya.
2n. La qüestió a dirimir que és
objecte de l’arbitratge, al qual se sotmeten ambdues representacions, es
concreta en el següent:
«Determinar, en vista del
Conveni col·lectiu siderometal·lúrgic de la província de Barcelona i sobre la
base dels articles 11 i 19 del reglament de règim interior de l’empresa, els
conceptes retributius i el seu import que ha d’integrar l’abonament dels dies
festius intersetmanals».
Novè. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret, i aquestes
fan constar expressament que el laude arbitral que en resulti tindrà efectes
vinculants, d’acord amb la legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu
contingut.
Desè. En les reunions
mantingudes en els locals del Tribunal Laboral de Catalunya, els dies 19 i 21
de novembre, l’àrbitre designat va escoltar les parts, les quals van manifestar
tot allò que van considerar oportú en suport de les seves posicions, i van
aportar tota la documentació pertinent, fent-se així el tràmit d’audiència.
Primer. El conflicte objecte
d’arbitratge versa a determinar els conceptes retributius i el seu import, que
ha d’integrar l’abonament dels dies festius vist el que s’estableix en el
conveni col·lectiu del sector i en els articles 11 i 19 del reglament de règim
interior de l’empresa.
Segon. Fonamentalment, la
qüestió litigiosa es produeix per la possible contradicció entre la normativa
interna de l’empresa i el conveni sectorial.
Així, l’article 11 del reglament
de règim interior disposa que l’import del plus de conveni serà el que
determini a cada moment el conveni col·lectiu sindical vigent d’aplicació, i
que l’empresa tindrà la facultat d’exercir el seu dret d’absorció amb les
millores establertes voluntàriament en aquest Reglament o que puguin atorgar-se
en un futur, establint-se així el criteri de meritació. L’article 19 preveu que
en les festes recuperables no s’abonarà el plus de conveni ni el plus de
valoració, cosa que no estava prevista en el conveni del sector.
Aquests preceptes no es poden
interpretar sense tenir en compte les previsions del conveni col·lectiu, ja que
aquest, d’acord amb l’establert en l’article 3.1 de l’Estatut dels
treballadors, té el caràcter de font de dret i preval sobre tot allò que pugi
pactar-se en el reglament de règim interior.
Tercer. Això obliga a examinar
els preceptes del Conveni col·lectiu de la indústria siderometal·lúrgica
relatius a la compensació i absorció.
L’article 6.2 disposa que les
retribucions que s’estableixen en aquest conveni tenen caràcter de mínimes. Els
augments concedits voluntàriament a compte del conveni per les empreses, durant
la vigència de l’anterior conveni o qualsevol altra norma legal substitutiva
d’aquest, seran absorbibles i compensables amb les millores pactades en aquest conveni,
amb l’excepció establerta en la clàusula addicional 2a.
L’excepció que recull la
disposició addicional 2a hi és d’acord amb el temps en què es va concedir la
millora. Únicament seran compensables i/o absorbibles els augments concedits
per les empreses voluntàriament o a compte del nou conveni a partir de l’1 de
gener de 1995, requisit que no concorre en aquest cas.
L’esperit del precepte és clar i
no hi ha altra interpretació que la que expressa el seu tenor literal, que
totes aquelles millores voluntàries o a compte del conveni col·lectiu
concedides abans de l’1 de juliol de 1995, no seran compensables ni absorbibles
i, d’acord amb l’establert en l’article 6.3 del conveni, mantindran el mateix
caràcter amb què van ser concedides.
Quart. Si bé l’article 26.5 de
l’Estatut dels treballadors, fins i tot després de la denominada “reforma del
mercat laboral”, consagra com a principi bàsic en matèria salarial el de la
compensació i absorció, permetent que els increments salarials, establerts per
conveni col·lectiu o norma estatal, no s’addicionin, en general, sobre les
situacions salarials de millora que ja gaudien els treballadors, permetent que
s’estableixi entre les situacions millorades i el nou ordre normatiu, un joc de
compensació o absorció referit a un conjunt de conceptes homogenis en còmput
global i anual, en el cas que ens ocupa no és aplicable totalment ja que el
conveni col·lectiu estableix unes limitacions, com és ara la data de la seva
concessió.
Cinquè. En aquest cas es
produeix una col·lisió entre allò que es disposa en l’article 11 del reglament
de règim interior i les previsions del conveni col·lectiu, concretament la
disposició 2a, la qual haurà de prevaldre per ser més favorable per als
treballadors afectats.
És inoperant als efectes pretesos
per l’empresa tant que l’import del plus de conveni corresponent a les festes
intersetmanals es congelés l’any 1990, com la desaparició de l’indicat
complement salarial com a concepte retributiu, ja que encara que hagi
desaparegut de l’estructura salarial, no ha suposat una minva de les
retribucions econòmiques.
Tot això permet arribar a la
conclusió que les quantitats abonades de més per l’empresa no tenen el caràcter
de compensables i absorbibles, i en aquest punt és ineficaç el que es disposa
en l’article 11 del reglament de règim interior, i, per tant, caldrà sotmetre’s
a allò que es disposi en el conveni col·lectiu del sector.
Pel que fa a tot el que s’ha
exposat, s’emet el següent
1r. Els articles 11 i 19 del
reglament de règim interior no es poden interpretar aïlladament sense tenir en
compte les previsions del Conveni col·lectiu de la indústria
siderometal·lúrgica de la província de Barcelona, en concret l’article 6.2 i la
disposició addicional 2a, de manera que únicament seran aplicables en aquells
punts que no siguin contraris a la norma convencional. Per tant, només seran
compensables i absorbibles aquelles millores voluntàries o increments a compte
de conveni concedits a partir de l’1 de juliol de 1995, cosa que no es dóna en
aquest cas, essent inoperant que hagi desaparegut de l’estructura salarial el
concepte “plus de conveni”.
2n. La quantitat abonada
corresponent al plus de conveni dels 14 festius intersetmanals té caràcter de
condició més beneficiosa i no pot ser objecte de compensació i absorció,
excepte que en futurs convenis col·lectius es modifiqui l’actual règim vigent.
Tampoc s’hi podrà aplicar cap increment que s’estableixi en futurs convenis, i
quedarà, per tant, congelada i inalterable.
3r. L’import de 21.740 pessetes
ha de quedar configurat, d’acord amb l’establert en l’article 7 del conveni,
com una condició ad personam, i es recomana que figuri en un apartat concret
del full de salaris, perfectament diferenciat d’altres conceptes.
4t. Únicament s’abonarà aquesta
quantia als treballadors que l’estiguin percebent actualment i no afectarà les
futures contractacions, sense que això pugui entendre’s com un factor
discriminatori, ja que es tracta d’una garantia personal.
5è. Aquest laude es refereix
exclusivament a la millora voluntària concedida per l’empresa respecte a la
retribució dels 14 festius intersetmanals, no essent extrapolable a altres
conceptes retributius que aquesta o una altra empresa pugui haver incrementat
de manera expressa i voluntària.
Laude arbitral dictat el 2 de
desembre de 1996 per Fernando Albisu Codina, Juan José Meca Saavedra, Enriqueta
Delgado Bastia i Francisco Javier Moreno Burgos, membres de la Delegació de
Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte
plantejat a l’empresa MCFSA
Primer. El dia 16 de setembre de
1996, C.C.S., membre del comitè d’empresa, en representació dels treballadors
d’MCFSA, va presentar l’escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació
davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya, registrat amb el número PCB
202/96.
Segon. El tema sotmès a
conciliació i mediació, segons consta en l’escrit introductori, és el següent:
«Ratificació de l’escrit
introductori al Tribunal Laboral de Catalunya, expedients PCB 148/96 i PCB
165/96, incompliment dels articles 7 i 38 del Conveni general per a les
indústries químiques en l’autoclau número 8 i actual modificació del mètode
operatori, ja modificat».
Tercer. Degudament citades les
parts es va intentar la mediació i conciliació del Tribunal Laboral de
Catalunya el dia 19 de setembre de 1996, que conclogué amb el resultat d’acord,
en els termes que es transcriuen a continuació:
«Primer. Ambdues parts se
sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 11 i
següents del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, a
efectes del qual nomenen, per unanimitat, la mateixa Delegació de Barcelona del
Tribunal Laboral de Catalunya que entén del procediment de conciliació i mediació.
Segon. La qüestió a dirimir que
és objecte del conflicte es concreta en el següent:
«Determinar la producció normal
en les operacions dutes a terme en l’autoclau 8, partint del mètode operatori
que hi havia durant mes de juny, d’acord amb el nombre de treballadors
assignats a l’esmentat lloc de treball en cada moment».
Tercer. Ambdues parts acorden
que es farà una revisió del càlcul de prima d’acord amb el resultat del laude,
amb efectes retroactius si calgués.
Quart. L’arbitratge al qual se
sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Cinquè. Amb la signatura
d’aquesta acta de conciliació, que reflecteix l’acord entre les parts, es
formalitza el conveni arbitral.
Sisè. Amb aquest acte de
conciliació es fa el tràmit d’audiència previst en el Reglament de funcionament
del Tribunal Laboral de Catalunya.
Setè. La Delegació de Barcelona
del Tribunal Laboral de Catalunya podrà sol·licitar, d’acord amb les
competències assignades pel Reglament de funcionament, un informe pericial a la
Comissió tècnica d’organització del treball, que es considerarà document intern
per a ús exclusiu dels membres de la mateixa Delegació, i no formarà part, per
tant, de l’expedient corresponent.
Vuitè. Ambdues representacions
fan constar expressament que el laude arbitral que resulti de l’arbitratge al
qual se sotmeten voluntàriament i expressament, tindrà efectes vinculants,
d’acord amb la legislació, i es comprometen a sotmetre’s al seu contingut.»
I. El Tribunal Laboral de
Catalunya és competent per entendre i resoldre aquest procediment arbitral,
atès el tenor previst en l’Acord Interprofessional de Catalunya de 7 de
novembre de 1990, en el Reglament de funcionament del mateix Tribunal i a
l’empara de l’establert en els articles 63 i 153 de la vigent Llei de
procediment laboral.
II. En virtut del previst en el
paràgraf 2n del punt 7è de l’article 12 del Reglament de funcionament del
Tribunal Laboral de Catalunya, aquest va sol·licitar a la seva Comissió tècnica
un informe pericial sobre la controvèrsia plantejada.
III. La Comissió de tècnics es
va presentar a l’empresa els dies 30 de setembre i 7 d’octubre a fi de mantenir
una entrevista amb la direcció i el comitè d’empresa i prendre dades per
realitzar aquest informe i perquè les parts definissin quin era el mètode
operatori que hi havia durant el mes de juny.
IV. La Comissió de tècnics, en
data 7 d’octubre de 1996, va sol·licitar una pròrroga del termini, que
assenyala l’acta de la Comissió paritària de l’Acord Interprofessional de Catalunya,
per al lliurament de l’estudi sol·licitat, de 10 dies hàbils, motivada per la
complexitat de les tasques encomanades.
V. El dia 17 d’octubre de 1996,
la direcció de l’empresa MCFSA va comunicar a aquest Tribunal la impossibilitat
de realitzar la comprovació dels temps i mètodes per part de la Comissió
tècnica d’organització del treball del Tribunal Laboral, durant els dies 9, 10
i 11 d’octubre de 1996, ja que una de les màquines que intervenen en el procés
s’havia avariat. En aquest escrit es reflectia que un cop reparada la màquina
esmentada es comunicaria de manera immediata al Tribunal.
VI. J.J.A.D., cap de personal
d’MCFSA va comunicar, el dia 7 de novembre de 1996, que la reparació de la
màquina avariada s’havia efectuat.
VII. Els tècnics de la Comissió
tècnica d’organització del treball del Tribunal Laboral de Catalunya, el dia 14
de novembre de 1996, sol·liciten una nova ampliació de 15 dies hàbils, motivada
perquè el cúmul de circumstàncies adverses que s’han produït, ha fet impossible
confeccionar l’informe tècnic sol·licitat per la Delegació de Barcelona del
Tribunal.
VIII. Els tècnics del Tribunal
es van presentar a l’empresa per realitzar els estudis pertinents el dia 12 de
novembre de 1996. En l’esmentat procés es realitzaven 2 referències, les quals
durant en procés de treball de la segona part del procés no havien de
mesclar-se en la seva elaboració. Això es va fer d’aquesta manera si bé es
podia fer, una en una part de la jornada i una altra en una altra part.
IX. En l’estudi realitzat pels
tècnics de la Comissió tècnica d’organització del treball del Tribunal Laboral
de Catalunya, hi ha inclosa la verificació i es presenta per a 2 o 3
treballadors –mètode al mes de juny–, així mateix, els temps es donen per
dolla, l’operació del tancament de l’autoclau inclosa, cosa que es fa constar
per evitar interpretacions diferents a l’estudi realitzat.
X. En aquest expedient es van
complir tots els requisits processals establerts en el Reglament de
funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya i, de forma especial, els
previstos en els articles 11 i següents, referits al procediment arbitral.
Per tot això, es dicta el
següent
La producció normal en les
operacions dutes a terme en l’autoclau 8, partint del mètode operatiu del mes
de juny, d’acord amb el nombre de treballadors assignats a l’esmentat lloc de
treball en cada moment, és el següent:
2 treballadors
Temps normal per dolla 1,914 minuts
Producció hora 62,7 dolles en total
3 treballadors
Temps normal per dolla 1,914 minuts
Producció hora 94 dolles en total
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 4 de
desembre de 1996 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del
Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a
l’empresa SCDRSA
Arbitratge instat per M.L.P.,
cap d’administració de personal d’SCDRSA, i A.Z.P., president del comitè
d’empresa i que actua en representació seva, sobre la determinació de les
quantitats i complements a abonar per l’empresa en el cas de baixa del
treballador per incapacitat temporal.
Aquest laude versa sobre els
següents
Primer. Amb data 31 d’octubre de
1996 el president del comitè d’empresa d’SCDRSA va presentar l’escrit
introductori al tràmit de conciliació i mediació, on sol·licitava que l’empresa
actués de la manera que es planteja en aquest escrit (que consta en
l’expedient) perquè entén que seria la més ajustada a dret.
Un cop celebrat l’acte de
conciliació i mediació el 7 de novembre, es van constatar les diferències entre
la part empresarial i la part treballadora. Davant d’aquesta circumstància les
parts van acordar sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge en dret
previst en els articles 11 i següents del Reglament del Tribunal Laboral de
Catalunya, i van proposar, per unanimitat, qui subscriu aquest arbitratge.
L’àrbitre va acceptar aquesta proposició amb data 14 de novembre de 1996.
Segon. El litigi es produeix pel
desacord entre les parts sobre les quanties reals que ha d’abonar l’empresa
durant la situació de baixa per incapacitat temporal del treballador. Més
concretament, és objecte de discussió què s’ha d’entendre per salari i,
consegüentment, quines remuneracions s’hi han d’incorporar. La qüestió sotmesa
a l’arbitratge és textualment la següent:
«Determinar, al amparo de lo
dispuesto en el artículo 42 del Convenio colectivo para la industria de hostelería
y turismo de Catalunya de 1 de mayo de 1995, si la empresa debe complementar
las prestaciones de la Seguridad Social en los casos allí planteados, en la
cuantía suficiente hasta alcanzar los porcentajes allí fijados del salario que
efectivamente se venga percibiendo, incluso si es superior al fijado en
convenio colectivo y con la correspondiente prorrata de horas extras».
Tercer. Aquest àrbitre va citar
les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària
el dia 19 de novembre a les 16.30 hores. A l’acte, hi van assistir N.M., en
representació d’SCDRSA, i el comitè d’empresa juntament amb el lletrat M.D.P. i
l’assessor sindical A.G.H. de CCOO. El tràmit es va realitzar primer de forma
separada amb cadascuna de les parts, i a continuació en reunió conjunta amb
ambdues. A les preguntes d’aquest àrbitre ambdues parts compareixents es van
ratificar en les seves posicions, manifestades la de la part treballadora en
l’escrit introductori del tràmit de conciliació i mediació, i les de la part
empresarial en l’escrit que va adjuntar al tràmit d’arbitratge i que queda
incorporat a l’expedient arbitral.
La part treballadora entén que
no és conforme ni a la lletra ni a l’esperit del conveni col·lectiu actual,
l’actuació de l’empresa que consisteix a complementar les prestacions de
Seguretat Social en cas d’incapacitat temporal del treballador fins assolir el
percentatge previst a l’article 42 del salari base del conveni, sense prorrata
de pagues extres, ni pren en consideració de complements salarials que perceben
alguns treballadors de l’empresa. Aquesta part entén que el concepte de salari
inclou el conjunt de remuneracions econòmiques que percep el treballador, amb
l’única excepció d’aquelles que segons la normativa vigent prenen la
consideració de percepcions extrasalarials, i que les gratificacions
extraordinàries prenen la consideració de salari segons disposa l’article 31 de
la Llei de l’estatut dels treballadors. Aquesta consideració salarial es
predica dels complements salarials que perceben els treballadors i que
s’afegeixen en la nòmina al salari bàsic. Aporta una acta de la reunió del
comitè amb la direcció de l’empresa (que queda incorporada a l’expedient
arbitral) de data 14 de febrer de 1996, en què es manifesta la queixa del
comitè a la direcció perquè aquesta aplica incorrectament, segons ells, el
descompte econòmic en els casos de baixa per incapacitat. Segons diu
textualment l’acta, “la empresa contesta que el tema queda compensado en las
pagas extraordinarias donde se debería descontar la parte proporcional al
tiempo de baja y sin embargo se retribuyen enteras. El comité contesta que
mientras se realice de esta forma, se acepta esta compensación y la encuentra
justa”.
La part empresarial fa, en el
seu escrit, algunes reflexions generals sobre la necessitat de reduir els
nivells d’absentisme en el sector, i entén que la nova redacció de l’article 42
del conveni col·lectiu és coherent amb aquesta finalitat i que, consegüentment,
abona correctament la prestació complementària en cas de baixa per incapacitat
temporal. A més, subratlla la diferència de redacció entre l’article 19 del
conveni de 1992 i l’article 42 de l’actual, ja que en el primer s’indicava
expressament que durant la situació d’incapacitat laboral transitòria no es
produiria cap deducció en la quantia de les gratificacions extraordinàries,
mentre que en el segon aquesta referència ha desaparegut, cosa que segons ells,
és coherent amb la normativa laboral i de Seguretat Social ja que “para el
salario a abonar en las situaciones de incapacidad temporal se toma como base
reguladora la base tarifada del mes anterior a la fecha de la baja y en la cual
ya está incluida la prorrata de pagas, por lo que entendemos que las pagas se
abonen en los períodos efectivamente trabajados”.
Quart. Aquest àrbitre ha
estudiat amb deteniment tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i
ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença.
D’acord amb tot això, i subjecte a la normativa vigent, manifesta la seva tesi
jurídica, en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat. En no
tractar-se d’un arbitratge d’equitat, en què l’àrbitre podria tractar d’apropar
les posicions de les parts, el qui subscriu ha de mantenir-se estrictament subjecte
als termes de la norma controvertida com també als de totes aquelles altres que
fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
A tots aquests fets s’aplica la
fonamentació jurídica següent, és a dir, els següents
Primer. El conflicte objecte
d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 42 del
Conveni col·lectiu per al sector de la indústria d’hostaleria i turisme de
Catalunya, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 10
de gener de 1996, i amb vigència des de l’1 de maig de 1995 al 30 d’abril de
1998. Amb tot, hi ha altres preceptes que queden directament o indirectament
afectats pel litigi: l’article 6, que declara expressament exclosa com a dret
supletori l’ordenança laboral per a la indústria hotelera; els articles 33 i
següents, que regulen les percepcions, salarials i extrasalarials dels
treballadors; l’article 40, que es refereix de manera expressa a les
gratificacions extraordinàries i que introdueix una modificació rellevant
respecte al precepte del conveni anterior.
Segon. Com s’ha indicat en els
fets, la qüestió objecte de litigi és la concreció de la quantia que ha de
percebre un treballador en situació de baixa, en concepte de millora
complementària que abona l’empresa sobre la prestació de Seguretat Social. A
partir de l’entrada en vigor del conveni, l’empresa aplica aquesta millora
sobre el salari base (segons l’escrit de la part treballadora, no impugnat per
la part empresarial), i a més descompta en la paga extra de juliol de 1996 les
quanties corresponents als períodes en què un treballador hagi estat de baixa,
de manera que modifica la seva línia de conducta anterior; la part empresarial
al·lega que aquesta conducta es basava en la regulació del conveni col·lectiu
de 1992 i que aquest s’ha modificat de manera radical i absoluta per l’actual.
El debat jurídic suscitat en
aquest judici es refereix, doncs, a concretar per part d’aquest àrbitre, què
s’ha d’entendre per salari; dit d’una altra manera, si el concepte recollit en
l’article 42 del conveni col·lectiu vigent es refereix únicament i
exclusivament al salari base, o bé inclou aquesta partida i els diferents
complements salarials regulats pel propi conveni. A més, és obvi que haurà de
resoldre la qüestió plantejada per les parts en el tràmit de compareixença i en
els escrits aportats, sobre quina és la quantia que haurà d’abonar l’empresa en
concepte de paga extra si el treballador hagués estat de baixa durant part de
període anterior a la data de la seva percepció. Incidentalment, cal afirmar
que la qüestió suscitada no hauria plantejat interrogant jurídic si el precepte
en qüestió hagués fet referència no al salari sinó a la base reguladora de
cotització, com ocorre en nombrosos convenis que estableixen prestacions
complementàries en cas de baixa del treballador, ja que la noció de base
reguladora de la manera que està regulada per la normativa reguladora de
Seguretat Social, no ha de suscitar dubtes ni interrogants respecte dels
conceptes que la integren.
Tercer. Per a la resolució
d’aquest litigi cal parar esment no solament a la normativa convencional
vigent, sinó també al text convencional anterior, i procedir a una
interpretació conjunta d’ambdós; així mateix, cal referir-se a la normativa
laboral i de Seguretat Social vigent, especialment la Llei de l’estatut dels
treballadors i la Llei general de Seguretat Social, per definir correctament
què s’ha d’entendre per salari i per base de cotització; sense oblidar tampoc
els pronunciaments jurisprudencials que sobre la qüestió que es debat mereixen
la nostra atenció, ni molt menys l’opinió autoritzada de la més rellevant
doctrina científica.
L’article 19 del conveni
col·lectiu de 1992 regulava el dret del treballador en situació de baixa, a percebre
determinats percentatges del “salari garantit” més antiguitat d’acord amb la
durada del període de baixa. A més, es disposava expressament que en
l’abonament de les gratificacions extraordinàries “no se producirá deducción
alguna con motivo de la situación de incapacidad laboral transitoria
experimentada por el trabajador”. Per la seva banda, l’article 33 del conveni
vigent indica que la retribució estarà constituïda pel salari de cada categoria
que s’indica en els annexos, salari al qual s’haurà d’afegir ex articles 34 a
40, diferents complements salarials (antiguitat, manutenció, allotjament, roba
de treball, nocturnitat, gratificacions extraordinàries) que perceben els
treballadors de l’empresa. L’article 40 es refereix a les gratificacions extraordinàries
i no inclou la clàusula de l’article 19 del conveni de 1992 esmentada
anteriorment, referent al pagament íntegre també en cas de baixa durant el
període anterior a la percepció. Una interpretació coherent d’ambdós preceptes
fa que es mantingui la idea que els negociadors de 1995 van ometre
deliberadament la referència de l’article 19 del conveni de 1992 i van establir
que les pagues s’abonaran amb descompte de les parts proporcionals
corresponents als períodes en què el treballador estigui en situació de baixa,
descompte que caldrà examinar més endavant si queda parcialment compensat per
la millora de les quantitats a percebre durant la situació de baixa, per
ampliació del nombre de conceptes que s’han d’incloure dins del salari. Aquesta
última reflexió enllaça amb l’article 42 del conveni vigent en què sempre es fa
referència al “salari” i no a unes quantitats ja predeterminades.
La part empresarial argumenta en
l’escrit que va aportar en el tràmit de compareixença, que la nova redacció del
c 42 és fruit “de la clara voluntad de anular el abono de las pagas extras en
incapacidad temporal y para reducir los costes del absentismo”; dit d’una altra
manera, que la nova redacció ha suprimit la possibilitat de percebre
íntegrament la paga extra perquè el treballador ha estat en situació de baixa
durant els períodes anteriors a la seva percepció, al marge que pugui percebre
la prorrata corresponent durant els períodes en què estigui de baixa, ja que en
la base reguladora del mes anterior a la baixa s’inclou la prorrata de les
pagues extres, com es dedueix expressament de la normativa vigent, i serveixi
per totes l’Ordre de 18 de gener de 1995 (prorrogada en aquest punt per l’Ordre
d’11 de gener de 1996) sobre cotització a la Seguretat Social, desocupació, Fons
de Garantia Salarial i formació professional, el c 6 del qual disposa que la
base de cotització durant la situació d’incapacitat temporal “será la
correspondiente al mes anterior de la fecha de incapacidad”. La qüestió que es
debat, en suma, és si un treballador en situació de baixa pot arribar a
percebre en dues ocasions la paga o pagues extres que li corresponen legalment
i convencionalment, possibilitat a la qual obria camí el conveni de 1992
(encara que immediatament el tanqués en el mateix text per la definició
restrictiva de salari garantit més antiguitat) i que tanca el conveni de 1995,
segons aquest àrbitre, amb la nova redacció de l’article 40.
La tesi de prohibició de la
doble percepció, llevat de pacte contrari en el conveni, s’empara en la doctrina
emanada dels tribunals laborals, des de la llunyana sentència del Tribunal
Central del Treball de 19 de juny de 1995 fins arribar a la del Tribunal
Superior de Justícia d’Andalusia (Sevilla) de 22 de febrer de 1994. Més
concretament, la sentència del Tribunal Central del Treball de 8 de juny de
1988, indicava que conforme a la normativa vigent en aquell moment, ara
integrada bàsicament en la Llei general de Seguretat Social, la base de
cotització durant la incapacitat laboral transitòria (ara incapacitat temporal)
també està integrada per l’import de les pagues extres, de manera que durant
aquesta situació el treballador percebria la part proporcional d’aquestes
pagues. De la normativa vigent en aquell moment es deduïa, i afegim ara el
mateix que passa amb l’actual, que “salvo pacto en contrario puede la empresa
descontar de las pagas extras cuando llegue el momento de su abono, la parte
proporcional correspondiente a los períodos de baja, pues de lo contrario se
produciría un doble pago, y como en el convenio aplicable no hay pacto en
contrario debe regir aquella doctrina”. En aquest mateix sentit, la sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 18 de setembre de 1989 ens
recorda que la part proporcional de les gratificacions extraordinàries s’inclou
en la base de càlcul del subsidi corresponent a la incapacitat, “de suerte que
si la empresa tuviera que abonar dicho concepto salarial en proporción a la
duración de la incapacidad, se produciría una doble percepción del trabajador”.
També la més acreditada doctrina
científica es manifesta en aquest sentit, i així ja en 1979 els professors De
la Villa i Desdentado van tenir l’oportunitat de mantenir que “las pagas extras
ya están incluidas en la cuantía del subsidio, por lo que no existe obligación
de abonarlas independientemente” (Manual de Seguridad Social. Editorial
Arazandi. 2a edició, pàg. 488).
Tot aquest plantejament que
s’acaba d’exposar és també forçosament coherent amb el marc normatiu de la Llei
general de Seguretat Social, que en l’article 120 disposa que la base
reguladora d’incapacitat temporal derivada d’una malaltia comuna o accident no
laboral la constituirà la base de cotització a la Seguretat Social per
contingències comunes del mes anterior a la data d’iniciació de la incapacitat,
base de cotització que està integrada ex article 109 del mateix text legal, i
per a totes les contingències protegides “por la remuneración total cualquiera
que sea su forma o denominación, que tenga derecho a percibir el trabajador o
la que efectivamente perciba si fuera superior”, incloent-se dins d’aquesta
remuneració total, a fi d’integrar la base de cotització, ex article 31 de la
Llei de l’estatut dels treballadors, les gratificacions extraordinàries de
venciment periòdic superior al mes (J.I. Blasco, J. López i M.A. Momparler.
Curso de Seguridad Social. Tirant lo Blanch, València, 1995, 2a edició, pàg.
166). La Llei general de Seguretat Social acull en aquest punt, i hi incorpora
en la redacció, la regulació que abans contenia la Llei 21/1993, dels
pressupostos generals de l’Estat per a 1994, article 104, dos, 1.1.
Quart. L’article 42 del conveni
de 1995 disposa que en cas de baixa per incapacitat temporal el treballador
tindrà dret a percebre determinades millores complementàries de la protecció
concedida per la Seguretat Social. D’aquesta manera, en cas d’accident de
treball la percepció serà del 100% del salari a partir del primer dia; en cas
de baixa per malaltia comuna, tindrà dret al 80% del salari des del setzè dia
fins al trentè, i del trenta-unè endavant i fins a un màxim de 12 mesos de
durada, el 100% del salari. La tesi de la part treballadora, que no comparteix
la part empresarial, és que el conveni, en referir-se únicament i exclusivament
al salari, s’hi han d’incloure tots els conceptes salarials per al càlcul, les
parts proporcionals a les gratificacions extrasalarials inclusivament, de
manera que es milloraria la quantia de les percepcions percebudes conforme al
conveni anterior, almenys en el punt que ara és objecte de litigi.
El concepte de salari es
defineix en l’article 26 de la Llei de l’estatut dels treballadors, i més
recentment el trobem recollit, quasi per remissió al que es disposa en la
normativa anterior, en la normativa de Seguretat Social. Més concretament, cal
fer referència al Reial Decret 2064/1995, de 22 de desembre, segons el qual
s’aprova el Reglament general sobre cotització i liquidació d’altres drets de
la Seguretat Social (Boletín Oficial del Estado, 25 de gener de 1996).
L’article 23 regula la base de cotització per a totes les contingències i
situacions, i afirma que aquesta està integrada per la remuneració total del
treballador que percebi, o tingui dret a percebre, amb caràcter mensual, i
defineix la remuneració com “la totalidad de las percepciones económicas
reconocidas a los trabajadores en dinero o en especie, y ya retribuyan el
trabajo efectivo o los períodos de descanso computables como trabajo”, que
copia quasi literalment l’article 26.1 de la Llei de l’estatut dels
treballadors. Per l’efecte que ara ens interessa per a la correcta resolució
del litigi plantejat sobre la determinació del concepte de salari, aquest
article 23 (reproducció de l’art. 109.2 de la Llei general de Seguretat Social)
exclou de la base de cotització, perquè no es consideren percepcions salarials,
els plusos de transports urbans i els productes en espècie que concedeixen
voluntàriament les empreses.
La definició legal de salari fa
que els tribunals mantinguin, i que serveixi per totes la cita de la sentència
del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1985 que “existe la presunción iuris
tantum de que todo lo que recibe el trabajador del empresario le es debido en
concepto de salario”. El treballador, (ex art. 31 de la Llei de l’estatut dels
treballadors), té dret a percebre 2 pagues extres anuals, quantitats que són
salari en sentit estricte, no havent-hi altra interpretació d’acord amb
l’article 3.1 del Codi civil, i interpretant a sensu contrari l’article 26.2
que fixa com a numerus clausus la condició de percepcions extrasalarials de
“las cantidades percibidas por el trabajador en concepto de indemnizaciones o
suplidos por los gastos realizados como consecuencia de su actividad laboral,
las prestaciones e indemnizaciones de la Seguridad Social y las indemnizaciones
correspondientes a traslados, suspensiones y despidos”. La denominació de
“pagues extraordinàries” pot induir, és cert, a confusió respecte a la seva
naturalesa jurídica, confusió que s’esvaeix quan es comprova legalment que ni
es tracta de concessions graciables ni el seu atorgament és extraordinari, ja
que es tracta d’una remuneració que l’empleador ha d’abonar obligatòriament i
amb caràcter reglat, podent-se afirmar consegüentment la doctrina ius
laboralista més autoritzada que “el carácter salarial de estas pagas, cuya única
peculiaridad es la de adicionarse a las 12 mensuales que se devengan al año, no
ofrece dudas” (A. Montoya Melgar, Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996,
17a edició, 1996, pàg. 383); o dit d’una altra manera, que aquestes pagues, que
repeteixo són un dret del treballador i no una concessió graciable de part
empresarial, constitueixen “un complemento salarial con una regulación
consolidada desde hace años” (A. Martín, F. Rodríguez-Sañudo i J. García
Murcia. Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996, 5a edició, pàg. 589).
Consegüentment, s’acull la
petició plantejada pel comitè d’empresa i s’entén que la referència que conté
l’article 42 del conveni vigent al “salari” significa que l’empresa ha d’abonar
no solament el salari base sinó també la prorrata de pagues extres i aquells
complements que percebin els treballadors de l’empresa i que es considerin de
percepció salarial, recollits en els articles 34 a 39 del conveni, en què queda
exclòs el denominat “complement o plus de transport”.
Un cop vist tot el que s’ha
exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments
de dret que s’han d’utilitzar en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Primer. L’empresa ha de
complementar les prestacions de la Seguretat Social en els supòsits plantejats
en l’article 42 del conveni col·lectiu de 1995, en què s’ha d’entendre que la
referència al salari inclou totes les partides salarials (salari base,
complements salarials, pagues extres) recollides en l’article 26 de la Llei de
l’estatut dels treballadors.
Segon. L’abonament de les
gratificacions extraordinàries previstes en l’article 40 del conveni
col·lectiu, no ha d’incloure la integritat de la remuneració fixada en aquest
article quan el treballador hagi estat de baixa durant part del període
anterior a la seva percepció, podent-se efectuar l’empresa les deduccions
proporcionals.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 4 de
desembre de 1996 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del
Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a
l’empresa ESA
Arbitratge instat per M.L.P.,
cap d’administració de personal d’ESA, i M.S.L., president del comitè d’empresa
i que actua en representació seva, sobre la determinació de les quantitats i
complements a abonar per l’empresa en el cas de baixa del treballador per
incapacitat temporal.
Aquest laude versa sobre els
següents
Primer. Amb data 31 d’octubre de
1996 el president del comitè d’empresa d’ESA va presentar l’escrit introductori
al tràmit de conciliació i mediació, on sol·licitava que l’empresa actués de la
manera que es planteja en aquest escrit (que consta en l’expedient) perquè
entén que seria la més ajustada a dret.
Un cop celebrat l’acte de
conciliació i mediació el 7 de novembre, es van constatar les diferències entre
la part empresarial i la part treballadora. Davant d’aquesta circumstància les
parts van acordar sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge en dret
previst en els articles 11 i següents del Reglament del Tribunal Laboral de
Catalunya, i van proposar, per unanimitat, qui subscriu aquest arbitratge.
L’àrbitre va acceptar aquesta proposició amb data 14 de novembre de 1996.
Segon. El litigi es produeix pel
desacord entre les parts sobre les quanties reals que ha d’abonar l’empresa
durant la situació de baixa per incapacitat temporal del treballador. Més
concretament, és objecte de discussió què s’ha d’entendre per salari i,
consegüentment, quines remuneracions s’hi han d’incorporar. La qüestió sotmesa
a l’arbitratge és textualment la següent:
«Determinar, al amparo de lo
dispuesto en el artículo 42 del Convenio colectivo para la industria de
hostelería y turismo de Catalunya de 1 de mayo de 1995, si la empresa debe
complementar las prestaciones de la Seguridad Social en los casos allí
planteados, en la cuantía suficiente hasta alcanzar los porcentajes allí
fijados del salario que efectivamente se venga percibiendo, incluso si es
superior al fijado en convenio colectivo y con la correspondiente prorrata de
horas extras».
Tercer. Aquest àrbitre va citar
les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària
el dia 19 de novembre a les 16.30 hores. A l’acte, hi van assistir M.L.P., en
representació d’ESA i el comitè d’empresa juntament amb el lletrat M.D.P. i
l’assessor sindical A.G.H. de CCOO. El tràmit es va realitzar primer de forma
separada amb cadascuna de les parts, i a continuació en reunió conjunta amb
ambdues. A les preguntes d’aquest àrbitre ambdues parts compareixents es van
ratificar en les seves posicions, manifestades la de la part treballadora en
l’escrit introductori del tràmit de conciliació i mediació, i les de la part
empresarial en l’escrit que va adjuntar al tràmit d’arbitratge i que queda
incorporat a l’expedient arbitral.
La part treballadora entén que
no és conforme ni a la lletra ni a l’esperit del conveni col·lectiu actual,
l’actuació de l’empresa que consisteix a complementar les prestacions de
Seguretat Social en cas d’incapacitat temporal del treballador fins assolir el
percentatge previst a l’article 42 del salari base del conveni, sense prorrata
de pagues extres, ni pren en consideració de complements salarials que perceben
alguns treballadors de l’empresa. Aquesta part entén que el concepte de salari
inclou el conjunt de remuneracions econòmiques que percep el treballador, amb l’única
excepció d’aquelles que segons la normativa vigent prenen la consideració de
percepcions extrasalarials, i que les gratificacions extraordinàries prenen la
consideració de salari segons disposa l’article 31 de la Llei de l’estatut dels
treballadors. Aquesta consideració salarial es predica dels complements
salarials que perceben els treballadors i que s’afegeixen en la nòmina al
salari bàsic. Aporta una acta de la reunió del comitè amb la direcció de
l’empresa (que queda incorporada a l’expedient arbitral) de data 14 de febrer
de 1996, en què es manifesta la queixa del comitè a la direcció perquè aquesta
aplica incorrectament, segons ells, el descompte econòmic en els casos de baixa
per incapacitat. Segons diu textualment l’acta, “la empresa contesta que el
tema queda compensado en las pagas extraordinarias donde se debería descontar
la parte proporcional al tiempo de baja y sin embargo se retribuyen enteras. El
comité contesta que mientras se realice de esta forma, se acepta esta
compensación y la encuentra justa”.
La part empresarial fa, en el
seu escrit, algunes reflexions generals sobre la necessitat de reduir els
nivells d’absentisme en el sector, i entén que la nova redacció de l’article 42
del conveni col·lectiu és coherent amb aquesta finalitat i que, consegüentment,
abona correctament la prestació complementària en cas de baixa per incapacitat
temporal. A més, subratlla la diferència de redacció entre l’article 19 del
conveni de 1992 i l’article 42 de l’actual, ja que en el primer s’indicava expressament
que durant la situació d’incapacitat laboral transitòria no es produiria cap
deducció en la quantia de les gratificacions extraordinàries, mentre que en el
segon aquesta referència ha desaparegut, cosa que segons ells, és coherent amb
la normativa laboral i de Seguretat Social ja que “para el salario a abonar en
las situaciones de incapacidad temporal se toma como base reguladora la base
tarifada del mes anterior a la fecha de la baja y en la cual ya está incluida
la prorrata de pagas, por lo que entendemos que las pagas se abonen en los
períodos efectivamente trabajados”.
Quart. Aquest àrbitre ha
estudiat amb deteniment tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i
ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença.
D’acord amb tot això, i subjecte a la normativa vigent, manifesta la seva tesi
jurídica, en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat. En no
tractar-se d’un arbitratge d’equitat, en què l’àrbitre podria tractar d’apropar
les posicions de les parts, el qui subscriu ha de mantenir-se estrictament
subjecte als termes de la norma controvertida com també als de totes aquelles
altres que fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del
litigi.
A tots aquests fets s’aplica la
fonamentació jurídica següent, és a dir, els següents
Primer. El conflicte objecte
d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 42 del
Conveni col·lectiu per al sector de la indústria d’hostaleria i turisme de
Catalunya, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 10
de gener de 1996, i amb vigència des de l’1 de maig de 1995 al 30 d’abril de
1998. Amb tot, hi ha altres preceptes que queden directament o indirectament
afectats pel litigi: l’article 6, que declara expressament exclosa com a dret
supletori l’ordenança laboral per a la indústria hotelera; els articles 33 i
següents, que regulen les percepcions, salarials i extrasalarials dels
treballadors; l’article 40, que es refereix de manera expressa a les
gratificacions extraordinàries i que introdueix una modificació rellevant
respecte al precepte del conveni anterior.
Segon. Com s’ha indicat en els
fets, la qüestió objecte de litigi és la concreció de la quantia que ha de
percebre un treballador en situació de baixa, en concepte de millora
complementària que abona l’empresa sobre la prestació de Seguretat Social. A
partir de l’entrada en vigor del conveni, l’empresa aplica aquesta millora
sobre el salari base (segons l’escrit de la part treballadora, no impugnat per
la part empresarial), i a més descompta en la paga extra de juliol de 1996 les
quanties corresponents als períodes en què un treballador hagi estat de baixa,
de manera que modifica la seva línia de conducta anterior; la part empresarial
al·lega que aquesta conducta es basava en la regulació del conveni col·lectiu
de 1992 i que aquest s’ha modificat de manera radical i absoluta per l’actual.
El debat jurídic suscitat en
aquest judici es refereix, doncs, a concretar per part d’aquest àrbitre, què
s’ha d’entendre per salari; dit d’una altra manera, si el concepte recollit en
l’article 42 del conveni col·lectiu vigent es refereix únicament i
exclusivament al salari base, o bé inclou aquesta partida i els diferents
complements salarials regulats pel propi conveni. A més, és obvi que haurà de
resoldre la qüestió plantejada per les parts en el tràmit de compareixença i en
els escrits aportats, sobre quina és la quantia que haurà d’abonar l’empresa en
concepte de paga extra si el treballador hagués estat de baixa durant part de
període anterior a la data de la seva percepció. Incidentalment, cal afirmar
que la qüestió suscitada no hauria plantejat interrogant jurídic si el precepte
en qüestió hagués fet referència no al salari sinó a la base reguladora de
cotització, com ocorre en nombrosos convenis que estableixen prestacions
complementàries en cas de baixa del treballador, ja que la noció de base
reguladora de la manera que està regulada per la normativa reguladora de
Seguretat Social, no ha de suscitar dubtes ni interrogants respecte dels
conceptes que la integren.
Tercer. Per a la resolució
d’aquest litigi cal parar esment no solament a la normativa convencional
vigent, sinó també al text convencional anterior, i procedir a una interpretació
conjunta d’ambdós; així mateix, cal referir-se a la normativa laboral i de
Seguretat Social vigent, especialment la Llei de l’estatut dels treballadors i
la Llei general de Seguretat Social, per definir correctament què s’ha
d’entendre per salari i per base de cotització; sense oblidar tampoc els
pronunciaments jurisprudencials que sobre la qüestió que es debat mereixen la
nostra atenció, ni molt menys l’opinió autoritzada de la més rellevant doctrina
científica.
L’article 19 del conveni
col·lectiu de 1992 regulava el dret del treballador en situació de baixa, a
percebre determinats percentatges del “salari garantit” més antiguitat d’acord
amb la durada del període de baixa. A més, es disposava expressament que en
l’abonament de les gratificacions extraordinàries “no se producirá deducción
alguna con motivo de la situación de incapacidad laboral transitoria
experimentada por el trabajador”. Per la seva banda, l’article 33 del conveni
vigent indica que la retribució estarà constituïda pel salari de cada categoria
que s’indica en els annexos, salari al qual s’haurà d’afegir ex articles 34 a
40, diferents complements salarials (antiguitat, manutenció, allotjament, roba
de treball, nocturnitat, gratificacions extraordinàries) que perceben els
treballadors de l’empresa. L’article 40 es refereix a les gratificacions
extraordinàries i no inclou la clàusula de l’article 19 del conveni de 1992
esmentada anteriorment, referent al pagament íntegre també en cas de baixa
durant el període anterior a la percepció. Una interpretació coherent d’ambdós
preceptes fa que es mantingui la idea que els negociadors de 1995 van ometre
deliberadament la referència de l’article 19 del conveni de 1992 i van establir
que les pagues s’abonaran amb descompte de les parts proporcionals
corresponents als períodes en què el treballador estigui en situació de baixa,
descompte que caldrà examinar més endavant si queda parcialment compensat per
la millora de les quantitats a percebre durant la situació de baixa, per
ampliació del nombre de conceptes que s’han d’incloure dins del salari. Aquesta
última reflexió enllaça amb l’article 42 del conveni vigent en què sempre es fa
referència al “salari” i no a unes quantitats ja predeterminades.
La part empresarial argumenta en
l’escrit que va aportar en el tràmit de compareixença, que la nova redacció del
c 42 és fruit “de la clara voluntad de anular el abono de las pagas extras en
incapacidad temporal y para reducir los costes del absentismo”; dit d’una altra
manera, que la nova redacció ha suprimit la possibilitat de percebre
íntegrament la paga extra perquè el treballador ha estat en situació de baixa
durant els períodes anteriors a la seva percepció, al marge que pugui percebre
la prorrata corresponent durant els períodes en què estigui de baixa, ja que en
la base reguladora del mes anterior a la baixa s’inclou la prorrata de les
pagues extres, com es dedueix expressament de la normativa vigent, i serveixi
per totes l’Ordre de 18 de gener de 1995 (prorrogada en aquest punt per l’Ordre
d’11 de gener de 1996) sobre cotització a la Seguretat Social, desocupació,
Fons de Garantia Salarial i formació professional, el c 6 del qual disposa que
la base de cotització durant la situació d’incapacitat temporal “será la
correspondiente al mes anterior de la fecha de incapacidad”. La qüestió que es
debat, en suma, és si un treballador en situació de baixa pot arribar a
percebre en dues ocasions la paga o pagues extres que li corresponen legalment
i convencionalment, possibilitat a la qual obria camí el conveni de 1992
(encara que immediatament el tanqués en el mateix text per la definició
restrictiva de salari garantit més antiguitat) i que tanca el conveni de 1995,
segons aquest àrbitre, amb la nova redacció de l’article 40.
La tesi de prohibició de la
doble percepció, llevat de pacte contrari en el conveni, s’empara en la
doctrina emanada dels tribunals laborals, des de la llunyana sentència del
Tribunal Central del Treball de 19 de juny de 1995 fins arribar a la del
Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Sevilla) de 22 de febrer de 1994.
Més concretament, la sentència del Tribunal Central del Treball de 8 de juny de
1988, indicava que conforme a la normativa vigent en aquell moment, ara
integrada bàsicament en la Llei general de Seguretat Social, la base de cotització
durant la incapacitat laboral transitòria (ara incapacitat temporal) també està
integrada per l’import de les pagues extres, de manera que durant aquesta
situació el treballador percebria la part proporcional d’aquestes pagues. De la
normativa vigent en aquell moment es deduïa, i afegim ara el mateix que passa
amb l’actual, que “salvo pacto en contrario puede la empresa descontar de las
pagas extras cuando llegue el momento de su abono, la parte proporcional
correspondiente a los períodos de baja, pues de lo contrario se produciría un
doble pago, y como en el convenio aplicable no hay pacto en contrario debe
regir aquella doctrina”. En aquest mateix sentit, la sentència del Tribunal
Superior de Justícia de Madrid de 18 de setembre de 1989 ens recorda que la
part proporcional de les gratificacions extraordinàries s’inclou en la base de
càlcul del subsidi corresponent a la incapacitat, “de suerte que si la empresa
tuviera que abonar dicho concepto salarial en proporción a la duración de la
incapacidad, se produciría una doble percepción del trabajador”.
També la més acreditada doctrina
científica es manifesta en aquest sentit, i així ja en 1979 els professors De
la Villa i Desdentado van tenir l’oportunitat de mantenir que “las pagas extras
ya están incluidas en la cuantía del subsidio, por lo que no existe obligación
de abonarlas independientemente” (Manual de Seguridad Social. Editorial
Arazandi. 2a edició, pàg. 488).
Tot aquest plantejament que
s’acaba d’exposar és també forçosament coherent amb el marc normatiu de la Llei
general de Seguretat Social, que en l’article 120 disposa que la base
reguladora d’incapacitat temporal derivada d’una malaltia comuna o accident no
laboral la constituirà la base de cotització a la Seguretat Social per contingències
comunes del mes anterior a la data d’iniciació de la incapacitat, base de
cotització que està integrada ex article 109 del mateix text legal, i per a
totes les contingències protegides “por la remuneración total cualquiera que
sea su forma o denominación, que tenga derecho a percibir el trabajador o la
que efectivamente perciba si fuera superior”, incloent-se dins d’aquesta
remuneració total, a fi d’integrar la base de cotització, ex article 31 de la
Llei de l’estatut dels treballadors, les gratificacions extraordinàries de
venciment periòdic superior al mes (J.I. Blasco, J. López i M.A. Momparler.
Curso de Seguridad Social. Tirant lo Blanch, València, 1995, 2a edició, pàg.
166). La Llei general de Seguretat Social acull en aquest punt, i hi incorpora
en la redacció, la regulació que abans contenia la Llei 21/1993, dels
pressupostos generals de l’Estat per a 1994, article 104, dos, 1.1.
Quart. L’article 42 del conveni
de 1995 disposa que en cas de baixa per incapacitat temporal el treballador
tindrà dret a percebre determinades millores complementàries de la protecció
concedida per la Seguretat Social. D’aquesta manera, en cas d’accident de
treball la percepció serà del 100% del salari a partir del primer dia; en cas
de baixa per malaltia comuna, tindrà dret al 80% del salari des del setzè dia
fins al trentè, i del trenta-unè endavant i fins a un màxim de 12 mesos de
durada, el 100% del salari. La tesi de la part treballadora, que no comparteix
la part empresarial, és que el conveni, en referir-se únicament i exclusivament
al salari, s’hi han d’incloure tots els conceptes salarials per al càlcul, les
parts proporcionals a les gratificacions extrasalarials inclusivament, de
manera que es milloraria la quantia de les percepcions percebudes conforme al
conveni anterior, almenys en el punt que ara és objecte de litigi.
El concepte de salari es
defineix en l’article 26 de la Llei de l’estatut dels treballadors, i més
recentment el trobem recollit, quasi per remissió al que es disposa en la
normativa anterior, en la normativa de Seguretat Social. Més concretament, cal
fer referència al Reial Decret 2064/1995, de 22 de desembre, segons el qual
s’aprova el Reglament general sobre cotització i liquidació d’altres drets de
la Seguretat Social (Boletín Oficial del Estado, 25 de gener de 1996).
L’article 23 regula la base de cotització per a totes les contingències i
situacions, i afirma que aquesta està integrada per la remuneració total del
treballador que percebi, o tingui dret a percebre, amb caràcter mensual, i defineix
la remuneració com “la totalidad de las percepciones económicas reconocidas a
los trabajadores en dinero o en especie, y ya retribuyan el trabajo efectivo o
los períodos de descanso computables como trabajo”, que copia quasi literalment
l’article 26.1 de la Llei de l’estatut dels treballadors. Per l’efecte que ara
ens interessa per a la correcta resolució del litigi plantejat sobre la
determinació del concepte de salari, aquest article 23 (reproducció de l’art.
109.2 de la Llei general de Seguretat Social) exclou de la base de cotització,
perquè no es consideren percepcions salarials, els plusos de transports urbans
i els productes en espècie que concedeixen voluntàriament les empreses.
La definició legal de salari fa
que els tribunals mantinguin, i que serveixi per totes la cita de la sentència
del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1985 que “existe la presunción iuris
tantum de que todo lo que recibe el trabajador del empresario le es debido en
concepto de salario”. El treballador, (ex art. 31 de la Llei de l’estatut dels
treballadors), té dret a percebre 2 pagues extres anuals, quantitats que són
salari en sentit estricte, no havent-hi altra interpretació d’acord amb
l’article 3.1 del Codi civil, i interpretant a sensu contrari l’article 26.2
que fixa com a numerus clausus la condició de percepcions extrasalarials de
“las cantidades percibidas por el trabajador en concepto de indemnizaciones o
suplidos por los gastos realizados como consecuencia de su actividad laboral,
las prestaciones e indemnizaciones de la Seguridad Social y las indemnizaciones
correspondientes a traslados, suspensiones y despidos”. La denominació “de
pagues extraordinàries” pot induir, és cert, a confusió respecte a la seva
naturalesa jurídica, confusió que s’esvaeix quan es comprova legalment que ni
es tracta de concessions graciables ni el seu atorgament és extraordinari, ja
que es tracta d’una remuneració que l’empleador ha d’abonar obligatòriament i
amb caràcter reglat, podent-se afirmar consegüentment la doctrina ius laboralista
més autoritzada que “el carácter salarial de estas pagas, cuya única
peculiaridad es la de adicionarse a las 12 mensuales que se devengan al año, no
ofrece dudas” (A. Montoya Melgar, Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996,
17a edició, 1996, pàg. 383); o dit d’una altra manera, que aquestes pagues, que
repeteixo són un dret del treballador i no una concessió graciable de part
empresarial, constitueixen “un complemento salarial con una regulación
consolidada desde hace años” (A. Martín, F. Rodríguez-Sañudo i J. García
Murcia. Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996, 5a edició, pàg. 589).
Consegüentment, s’acull la
petició plantejada pel comitè d’empresa i s’entén que la referència que conté
l’article 42 del conveni vigent al “salari” significa que l’empresa ha d’abonar
no solament el salari base sinó també la prorrata de pagues extres i aquells
complements que percebin els treballadors de l’empresa i que es considerin de
percepció salarial, recollits en els articles 34 a 39 del conveni, en què queda
exclòs el denominat “complement o plus de transport”.
Un cop vist tot el que s’ha
exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments
de dret que s’han d’utilitzar en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Primer. L’empresa ha de
complementar les prestacions de la Seguretat Social en els supòsits plantejats
en l’article 42 del conveni col·lectiu de 1995, en què s’ha d’entendre que la
referència al salari inclou totes les partides salarials (salari base, complements
salarials, pagues extres) recollides en l’article 26 de la Llei de l’estatut
dels treballadors.
Segon. L’abonament de les
gratificacions extraordinàries previstes en l’article 40 del conveni
col·lectiu, no ha d’incloure la integritat de la remuneració fixada en aquest
article quan el treballador hagi estat de baixa durant part del període
anterior a la seva percepció, podent-se efectuar l’empresa les deduccions
proporcionals.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a
partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de
l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.
Laude arbitral dictat el 13 de
desembre de 1996 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del
Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a
l’empresa CONCONSA
Arbitratge instat per J.C.G.B.,
apoderat de l’empresa CONCONSA, adjudicatària dels serveis de recollida
d’escombraries, neteja de la xarxa viària i neteja d’edificis municipals de
P.L., i S.S.R., secretari del comitè d’empresa i que actua en representació
seva, sobre la interpretació de l’article 13 del conveni col·lectiu del centre
de treball.
Aquest laude arbitral versa
sobre els següents
Primer. Amb data 15 de novembre
de 1996 J.C.G.B. i S.S.R. van presentar un escrit davant del Tribunal Laboral
de Catalunya en el qual manifestaven la seva voluntat expressa de sotmetre a
arbitratge en dret la qüestió objecte de litigi, a l’empara del previst en
l’article 3.3 b) de l’Acord Interprofessional de Catalunya i l’article 11.1 del
Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya. Les parts van
proposar qui subscriu aquest arbitratge i aquesta proposició fou acceptada per
aquest àrbitre amb data 29 de novembre de 1996.
Segon. El litigi es produeix pel
desacord entre les parts sobre la interpretació de l’article 13 del conveni
col·lectiu vigent del centre de treball, que té durada fins al 31 de desembre
de 1997. Més concretament, és objecte de discussió què s’ha d’entendre per “4
días hábiles consecutivos”. La qüestió sotmesa a arbitratge és textualment la
següent:
«Cómo ha de entenderse el
redactado del artículo 13 del convenio, en cuanto al disfrute de 4 de los días
de vacaciones».
Tercer. Aquest àrbitre va citar
les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària
del dia 4 de desembre a les 16.30 hores. A aquest acte van assistir J.C.G.B i
C.P. en representació de CONCONSA, i S.S.R., A.G.V. i M.A.N.C., en
representació del comitè d’empresa. El tràmit es va realitzar de manera
separada amb cadascuna de les parts.
A les preguntes d’aquest
àrbitre, les parts compareixents es van manifestar en els termes següents:
La part empresarial entén que hi
ha discrepància entre el que es va acordar en el moment de la signatura de
l’acord, amb relació al que s’ha d’entendre de la frase “4 días hábiles
consecutivos”, i la tesi que ara defineix la part treballadora. Segons aquesta
part, els 4 dies han de ser laborables (cal recordar que a l’empresa es presta el
servei de recollida d’escombraries i neteja viària de dilluns a dissabte) i
seguits, és a dir sense cap festa que en separi el gaudiment; és a dir,
l’exemple més clar seria el gaudiment d’aquests dies de dilluns a dijous, i no
de dilluns a dimecres i el divendres si el dia anterior (dijous) fos festiu. La
part empresarial subratlla els perjudicis i trastorns administratius que suposa
el fet d’entendre’s que els dies de vacances no són seguits, pels problemes
derivats de la cobertura o suplència de les persones que gaudissin del període
de vacances no consecutiu.
En el moment del tràmit de
compareixença un total de 25 treballadors integraven el servei de recollida
d’escombraries, i el de neteja viària, 47. Segons la part empresarial és clar
que el conflicte només afecta el personal d’ambdós serveis, però podria arribar
a afectar tota la plantilla si aquest àrbitre entra a interpretar l’article 13,
quart, del conveni col·lectiu vigent. La part empresarial va al·legar en aquest
tràmit de compareixença que la redacció de l’article 13, quart, manté una
estreta relació amb la idea que els 4 dies laborables han de ser consecutius en
la seva accepció literal.
A l’últim, aquesta part
manifesta, com a dada que pot ajudar a fundar la seva opinió, que el conveni
col·lectiu anterior es referia a “33 días naturales” (art. 13, primer, a),
mentre que l’actual indica que la durada serà de “33 días, de los cuales 4
serán hábiles y de disfrute consecutivo”.
Aporta com a documentació (que
queda incorporada a l’expedient arbitral) una acta de la Direcció General de
Relacions Laborals de la Generalitat de Catalunya de 5 de març de 1996;
plataforma de la part treballadora per a la negociació del conveni vigent, en
la qual es defensa que tot el personal adscrit al conveni “disfrutará de 34
días de vacaciones, de éstos, 4 serán hábiles y se disfrutarán de forma
consecutiva”; Conveni col·lectiu estatal del sector de neteja pública, viària,
recollida, tractament i eliminació de residus, neteja i conservació del
clavegueram, l’article 46 del qual disposa que el període de vacances serà de
“30 días naturales”.
El criteri de la part
treballadora sobre el que es va pactar en el conveni col·lectiu vigent difereix
substancialment de les tesis que ha exposat la part empresarial pel que fa a què
s’ha d’entendre per dies hàbils consecutius. Segons ells es tracta de dies
laborables (és a dir de dilluns a dissabte), però no necessàriament seguits, de
manera que si hi ha 1 o més festes entre el gaudiment d’aquests dies de
vacances, seria perfectament vàlid; a més al·lega que aquest fou l’esperit amb
què es va subscriure, sempre segons ells, la nova redacció de l’article 13 del
conveni col·lectiu.
La part treballadora explica
detingudament quin era el marc jurídic, com també la pràctica anterior partint
del que es disposa en l’article 13, apartats a) i b) del conveni col·lectiu de
1994-1995. Cada treballador, amb els límits que es disposen per secció en el
mateix precepte, podia gaudir dels 4 dies quan ho considerés oportú, els mesos
de juliol i agost exclosos. Aquesta situació provocava problemes i
complicacions d’índole burocràtica i administrativa a l’empresa, i per
evitar-los les parts van estar d’acord a buscar una nova fórmula de gaudiment
d’aquests 4 dies, que satisfés mínimament els interessos d’ambdues parts.
D’aquesta manera, i sempre segons el criteri de la part treballadora, l’empresa
reduïa sensiblement els costos administratius i els treballadors acceptaven el
fet que havien de gaudir d’aquests 4 dies de forma seguida però no necessàriament
consecutiva si hi havia alguna festa enmig del període sol·licitat.
Segons la representació del
comitè d’empresa, els problemes que han portat a fer la sol·licitud
d’arbitratge davant del Tribunal Laboral de Catalunya, s’inicien a partir del
mes d’octubre, moment en què comencen a denegar-se les peticions d’alguns
treballadors. Al·lega que són meres raons de rendibilitat econòmica les que fan
que la direcció de l’empresa negui la sol·licitud dels treballadors, i
emfasitza que el cost econòmic que pot suposar l’acceptació de la proposta de
la part treballadora és mínim, perquè en cap cas podran coincidir en el període
de vacances (s’entén que es refereix als 4 dies hàbils) més de 4 treballadors
per secció (en el conveni anterior només en podien coincidir 3).
El tràmit de compareixença es va
iniciar a les 16.30 hores amb la part empresarial, i va continuar amb la part
treballadora. Va finalitzar a les 17.45 hores.
Quart. Aquest àrbitre ha
estudiat detingudament tota la documentació que s’ha aportat a l’expedient
arbitral i ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de
compareixença. D’acord amb tot això, i subjecte a la normativa vigent,
manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el
litigi suscitat. En no tractar-se d’un arbitratge d’equitat, en què l’àrbitre
podria tractar d’apropar les posicions de les parts, qui subscriu ha de
mantenir-se subjecte als termes de la norma controvertida, com també als
d’aquelles altres que fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta
resolució del litigi.
A tots aquests fets, se’ls
aplica la fonamentació jurídica següent, és a dir, els següents
Primer. El conflicte objecte
d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 13 del conveni
col·lectiu de CONCONSA per al seu centre de treball ubicat en P.L., i amb
vigència per als anys 1996 i 1997. Amb tot, hi ha un altre precepte que haurà
de ser objecte d’estudi en relació amb l’anterior, que és l’article 13 de
l’anterior conveni col·lectiu i que va tenir vigència durant els anys 1994 i
1995.
Entre les parts no hi ha
discrepància pel fet que per dies hàbils (expressió més pròpia de l’àmbit
jurídic processal) s’ha d’entendre “dies laborables”, i el desacord se centra
en la paraula “consecutius”, depenent de si s’adopta una interpretació literal
(tesi de la part empresarial) o una interpretació adequada a la realitat social
que prengui en consideració les circumstàncies esdevingudes en el conveni
col·lectiu anterior i que poden servir de pauta per a la interpretació de
l’actual (tesi de la part treballadora).
Per a la resolució d’aquest
litigi aquest àrbitre no pot prendre en consideració el conveni d’àmbit
estatal, ja que no inclou cap referència en l’article 46 que pugui ser útil per
al cas enjudiciat, ni l’acta de 5 de març de 1996 de la Direcció General de
Relacions Laborals, ja que el punt 6.2 es refereix només al personal de neteja
d’edificis i no al personal de recollida d’escombraries i neteja viària, i la
forma de gaudiment dels 4 dies hàbils durant la Setmana Santa i Nadal ha
d’ajustar-se lògicament al període de vacances dels centres oficials on aquest
personal presti els seus serveis. Quant a la “plataforma para la negociación
colectiva del personal”, l’apartat que es refereix a les “vacaciones” no resol
els dubtes que anteriorment plantejaven les tesis divergents de les parts, ja
que la seva redacció és molt semblant a la del conveni col·lectiu que finalment
es va subscriure el passat mes de març, en referir-se al fet que el període de
vacances tindrà “4 días hábiles y se disfrutarán de forma consecutiva”.
Segon. A fi i efecte de resoldre
el litigi cal examinar detingudament els articles 13 del conveni col·lectiu
vigent i de l’anterior, i un cop realitzada aquesta operació estarem en
condicions de determinar si ha de prosperar la tesi literal o la tesi
espiritualista o finalista. A aquest efecte és important recordar aquí, que
segons disposa l’article 3.1 del Codi civil, les normes (i recordeu el caràcter
normatiu del conveni) han d’interpretar-se segons el sentit propi de les seves
paraules “en relación con el contexto, los antecedentes históricos y
legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas,
atendiéndose fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”, i que el
Tribunal Constitucional ens ha recordat recentment la necessitat d’utilitzar,
per a la resolució d’un conflicte jurídic, “los criterios o técnicas
hermenéuticas propios de la lógica jurídica, atendiendo por supuesto a su
función y a su finalidad, sin quedarse en la superficie literal del texto”
(sentència 172/1996 de 31 d’octubre, fj 2). Serà des d’aquesta perspectiva que
podrem apropar-nos a la dicció literal del terme “consecutivo”, definit en el
Diccionario de la lengua española de la Real Academia de la Lengua (XXIa
edició, Madrid, 1992, T.I, pàg. 544) com “las cosas que se siguen o suceden sin
interrupción”, o bé “que sigue inmediatamente a otra cosa, o es consecuencia de
ella”. I també com haurem de valorar la major o menor exactitud lingüística que
els negociadors, persones no versades en l’ús ni en el coneixement de la
llengua en gran part de les ocasions, hagin utilitzat en redactar un text
convencional.
Tercer. Entre la redacció de
l’article 13 del conveni anterior i la del vigent hi ha vàries diferències; el
conveni anterior fixava un període de vacances per al personal de totes les
seccions, de 33 dies naturals, i 1 dia més a la seva elecció, mentre que en
l’actual es diferencia entre el personal de recollida d’escombraries i neteja
viària, d’una banda, i el personal de neteja d’edificis i dependències
municipals, de l’altra. Per als primers, objecte d’atenció en aquest
arbitratge, el període de vacances es manté en 33 dies, a gaudir com a mínim, a
l’igual que ocorria amb anterioritat, durant 29 dies al mes de juliol o agost.
Ha desaparegut la referència als dies naturals i no es fa menció del caràcter
natural o laborable d’aquests dies, exceptuant només els 4 dies que s’han
d’afegir als 29, que seran hàbils (és a dir laborables) i de gaudiment
consecutiu.
En el conveni anterior, el
gaudiment d’aquests 4 dies el podia sol·licitar el treballador en qualsevol
moment, amb la prèvia comunicació a la Comissió mixta, abans del dia 30
d’abril, exceptuant els períodes de juliol i agost, i comunicant-ho a l’empresa
amb una antelació mínima de 15 dies. L’article 13, segon, a) disposava una
limitació en l’exercici d’aquest dret, pel fet que no podien coincidir en un
mateix període “más de 3 trabajadores por sección”, sense que en el tràmit de
compareixença s’hagin indicat a l’àrbitre si en alguna ocasió hi va haver
problemes i de quina manera es van resoldre. En la redacció actual, es manté
l’obligació de comunicar-ho a la Comissió mixta, sense la indicació d’una data
fixa, amb una antelació mínima de 15 dies, i es matisa lleugerament la
limitació esmentada abans, en la mesura que ara “no podrán coincidir en el
mismo período más de 4 trabajadores por sección”.
Quart. La interpretació
integradora dels dos convenis esmentats, tot utilitzant els criteris
interpretatius esmentats abans, de l’article 3.1 del Codi civil, fa que
l’àrbitre cregui que una interpretació literal del precepte en qüestió casa
malament amb els seus antecedents i amb la realitat social en què s’ha
d’aplicar, a més de ser un canvi radical i brusc respecte de la normativa
anterior que no sembla que hagi de prosperar llevat d’un acord clar i
contundent entre ambdues parts; això, sense el perjudici que en un pròxim
conveni, i utilitzant una redacció que no comporti confusió (cosa que sempre
serà difícil d’aconseguir en la negociació col·lectiva, atesos els diferents
interessos de cadascuna de les parts i el desig manifest, en més d’una ocasió,
de deixar una qüestió deliberadament oberta, al marge de la redacció final del
text, per tornar-la a plantejar en el tràmit de consulta davant de la Comissió
mixta, presentació de conflicte col·lectiu, o sol·licitud d’arbitratge com és
el cas que ens ocupa) les parts acordin que aquest període de 4 (o més, o
menys) dies s’hagin de gaudir amb o sense festes durant el període.
S’observa, en definitiva, que
aquest àrbitre no es pronuncia en equitat, perquè els termes del conveni
arbitral no han demanat arbitratge en dret, però no per això està
impossibilitat de suggerir a les parts que resolguin aquesta discrepància en un
moment posterior per la via de la corresponent contrapartida per part
empresarial a l’acceptació, i si així ho decideixen els seus representants, per
part dels treballadors, del gaudiment immediatament consecutiu i sense festes
enmig del període que s’afegeix al de vacances de juliol i agost.
Cinquè. Cal indicar, a l’últim,
que aquest àrbitre no considera rellevant per a la resolució del judici
enjudiciat, la redacció de l’article 13, quart, ja que aquest conceptua com ha
de comprendre’s el període de vacances, però no resol de cap manera la
discrepància que hi ha entre les parts de si aquest període inclou els dies
festius que hi pugui haver durant un període de vacances de 4 dies, que es
gaudeixi fora dels mesos d’estiu.
Un cop vist tot el que s’ha
exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments
de dret que han d’utilitzar-se en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
L’article 13 del conveni
col·lectiu, en l’incís referit a “4 días hábiles consecutivos” ha
d’interpretar-se de la manera següent: el gaudiment dels dies laborables es pot
realitzar incloent-hi festes, en aquests dies de vacances, en el cas que això
passés alguna vegada.
El laude únicament es podrà
recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el
procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució
arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de
norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres l’aclariment de qualsevol dels seus punts.